S’atraquen eleccions i els partits polítics ja comencen a mostrar la seva cara més humana, amable i bondadosa i fins i tot alguns representants públics es deixen veure pels carrers i organitzen menjars populars on tot és vi, arròs, alegria i bondat (panem et circensis). Quines coses tenen les eleccions que quan s’atraquen provoquen una bipolaritat molt curiosa en els nostres representants polítics: d’una banda es mostren propers i empàtics amb els ciutadans, però per una altra desfermen tota la seva agressivitat amb la competència.
A nivell nacional, però sobretot a Eivissa podem dir que el bipartidisme s’ha acabat. Encara que molts no ho vulguin veure, PODEMOS ha estat capaç de representar l’emprenyament que tenen els ciutadans envers la classe política i això passarà factura electoral (especialment al PSOE, que és qui més perjudicat es veurà per l’emergència de la formació que lideren els senyors Monedero, Iglesias i Errejón). Aquesta efervescència violeta és molt positiva perquè serveix d’advertència a les grans formacions i els obligarà a què s’apropin als ciutadans, els escoltin i coneguin quins són els vertaders problemes de les quasi 2 milions de famílies que tenen tots els seus membres a l’atur. Però la veritat és que PODEMOS no és una alternativa de govern real perquè el seu programa econòmic varia cada vegada que alguns dels seus líders surt a un plató de televisió i diu una cosa nova (només cal veure al senyor Iglesias fa 4 anys dient que era comunista i avui que no és «ni de dretes ni d’esquerres». Tampoc tenen cap tipus de passat ni experiència política, factor que fa sorgir dubtes sobre la seva capacitat de governar tot un estat sense haver fonyat mai un Ajuntament. Tanmateix, és d’admirar que en tan poc temps hagin estat capaços d’albergar tants suports, i això es deu a la seva excel·lent capacitat comunicativa. La gent ja no vol veure polítics que pronunciin uns discursos extremadament elaborats que no condueixen enlloc i que no diuen res, la gent ja no vol eufemismes, vol que les coses siguin dites pel seu nom i sembla ser que ni PSOE ni PP se n’han adonat encara.
A Eivissa la situació és molt semblant, només cal veure la quantitat de partits que han nascut en una legislatura. Això pot ser molt positiu pel que fa a pluralisme ideològic, però conflictiu pel que fa a l’estabilitat de les institucions. El que està clar és que ni Consell, ni Parlament tendran majories absolutes del PP. Aquesta legislatura el PP ha provocat 3 dels moviments socials més importants de la nostra història: la marea verda per una educació de qualitat i en contra de models lingüístics il·legals i antipedagògics, la marea negra contra les Prospeccions Petrolieres a la nostra costa i finalment, la presa de consciència ciutadana en relació a la necessitat de què a Eivissa tenguem radioteràpia (gràcies a na Carmen Tur, de qui molts polítics haurien de sentir enveja i impregnar-se del seu compromís i el seu esperit de lluita). De tota aquesta revulsió social no se n’ha sabut aprofitar l’oposició, que no ha recollit degudament aquest malestar ciutadà i que només ha estat capaç d’alçar el to de veu, però no d’actuar en nom dels moviments socials. Han anat virant segons el que ha anat aprovant el Govern sense iniciatives de cabdal pròpies. Això ha provocat que algunes de les formacions que han nascut es vegin amb possibilitats d’accedir als llocs de representació institucional (PI, GxE, Más Eivissa, Guanyem, EPIC).
En definitiva, s’atraquen uns mesos molt interessants pel que fa a l’àmbit polític i podríem veure alguna sorpresa. També és cert que no totes les sorpreses són bones. Quan quedi dibuixat el nou mapa polític veurem si aquelles formacions que enarboren la bandera del canvi i la revolució apliquen allò que diuen o segueixen amb el model d’amiguisme i ceguera de la política tradicional. El que és innegable és que la gent ha dit prou i que no ho posarà fàcil a cap formació. Tenir ciutadans crítics és un dels elements que més contribueixen al desenvolupament democràtic i per tant, hem d’estar contents que ja ningú es cregui tot el que ens diuen i haguem esdevingut ciutadans inconformistes.
