@D.V: Els polítics d’aquest país estan convençuts de que som ases -i segurament tenen raó, la prova és que una part important de la gent els continua votant-. Dins d’aquest llarg procés de burla continua, la darrera broma de PP i PSOE és publicar la declaració de la renda dels seus diputats. Gràcies a això ara sabem el que els nostres representants van declarar al fisc. Molt bé. I què?
En un dels països amb més frau fiscal del món, en un país on es calcula que cada any es defrauden 70.000 milions d’euros, en un país on la gent que té diners, directament, NO PAGA IMPOSTOS. Aleshores, honestament, què m’importa a mi el que declari o deixi de declarar el senyor X o la senyora Y? Aquí l’important és el que NO es declara! Va declarar el Dioni el que es va emportar del furgó?
Transparència no és això. Transparència és fer una relació dels béns immobles i comparar-ho amb els ingressos declarats -va ser d’aquesta manera com van enxampar a Jaume Matas-. Transparència és saber quant s’ha pagat per un immoble i saber quin és el seu preu real. Transparència es saber quins amics, saludats o coneguts estan darrera de les empreses contractades per aquest polític. Transparència és saber-ho tot dels concursos públics i el per què dels seus sobrecostos.
Transparència no només és saber què cobren els polítics, sinò què cobren els polítics quan deixen de ser-ho i es passen a l’empresa privada, on reben la recompensa als favors prestats. A Espanya, les portes giratòries entre política i lobbys de pressió són tant evidents i descarades que l’atracament es realitza sense cap mena de pudor, i veiem exministres d’Economia com Pedro Solbes i Elena Salgado recolocant-se a Endesa i emportant-se uns emoluments espectaculars; o a Rodrigo Rato, el ministre que va privatitzar les telecomunicacions, rebent una cadira al consell assessor de Telefónica, perque el senyor Alierta, com Vito Corleone, sap pagar favors, té memòria i s’enrecorda d’aquells qui, en el seu dia, el van afavorir.
I transparència també és saber de què treballen les dones dels polítics, i els amics de tota la vida dels polítics, i les dones dels amics de tota la vida dels polítics. El que no és transparència és ensenyar la declaració de la renda. Això és una pallassada.
El que passa jo crec, que sa majoria tancam els ulls,perqué esperam amb la no crítica a actuacions fraudulentes,reber un tros des pastís de premi com a complice. Així la societad fa le vista gorda per un puesto de feina,un favor o un simple toc de agreiment per s’esquena.
Molt bona reflexió, David!
Buena y acertada reflexión David.