A tothom li molesten els impostos. A mi també. Però jo no arrib a l’extrem de considerar-los un boicot a la inciativa indivual o, directament, en un espoli. Podria posar milers d’exemples per demostrar-ho, pero només em centraré en dos: un medicament i Internet.
La molècula de l’AZT (zidovudina) és tan vella que es va sintetitzar el mateix any que jo vaig néixer, en 1964. El seu creador va ser Jerome Horwitz quan treballava en el Wayne State University. Es va provar per guarir alguns tipus de càncer però no va funcionar. Ho va promoure un organisme finançat 100% pels ciutadans d’Estats Units. Es va guardar dins d’un calaix fins que una empresa privada la va recuperar els anys 80. El resultat va ser històric: l’AZT va donar anys de vida a les persones infectades pel VIH, i va obrir el camí als tractaments antiretrovirals moderns. Sense aquesta primera aposta pública hauria esta pràcticament impossible que una empresa privada hagués assumit el cost i el risc d’investigar una malatia desconeguda, estimatizgada i «poc atractiva» des del punt de vista comercial. L’AZT va allargar i va salvar milions de vides, i va esdevenir un recordatori molt poderós per demostrar que els impostos no són només xifres en un pressupost: són temps de vida, són generacions que han sobreviscut.
El segon exemple és encara més omnipresent: Internet, la infraestructura que avui sosté l’economia digital, la comunicació globlal i bona part del coneixement humà, no va néixer a un garatge ni fruit d’un geni emprenedor. El seu origen es troba en projectes finançats amb impostos públics, especialment a Estats Units. L’ARPANET, precursor directe d’Internet, va ser desenvolupat amb fons 100% públics en el context de la recerca científica i la defensa.
Universitats, centres de recerca i agències estatals van col·laborar per crear protocols i infraestructures. «Qué harías tú, en un ataque preventivo de la URSS? ». Això ho cantàvem a La Movida durant els 80. Idò precisament aixó, crear un sistema de comunicació alternatiu si els telèfons deixaven de funcionar. Només després, quan aquesta base ja estava construïda, el sector privat i els genis del garatge van trobar el terreny fèrtil per innovar, escalar serveis i generar enormes beneficis. Les grans empreses tecnològiques d’avui no haurien estat possibles sense aquesta enorme inversió inicial que cap empresa privada s’hagués atrevit a assumir per si sola.
Tot resumint: el mercat, per si sol, no sempre genera les condicions per a les innovacions més transformadores. Especialment quan es tracta de recerca bàsica, de riscos elevats o beneficis que tarden anys, y dècades, en materialitzar-se. En canvi, el combustible que els impostos injecten al sector públic li permeten assumir riscos que el sector privat evita, invertir a llarg termini sense la pressió del benefici immediat i, el més important, generar béns públics que beneficien tota la societat, no només aquells que els poden pagar.
L’AZT i Internet no són excepcions: són l’evidència que l’esforç col·lectiu pot generar resultats que cap individu, ni cap empresa, per brillant que sigui, mai podrien aconseguir per si sols. Encara que els seus amos visquin a un garatge.
Andreu Coll
