L’estiu, individual, col·lectiu, la perllongació, mig comèdia, mig tragèdia, ben del cert que shakespeariana de la primavera, no fa dubtar mica, perquè ens existeix banda dins de naltros mateixos, aïllats i a la vegada impermeables a la roqueta, sa meua roca, i als seus cíclics manaments de rècords aconseguits en els temes protocol·laris, aeris, mariners, terrenals, pecuniaris sobretot, derivats del paracetamol a crèdit i d’alguns paradisos artificials ultraurgents, dels de sempre, seguint la llista de Charles Baudelaire, el vi, l’haixix, l’opi, tan clàssica, o la més americanitzada, a l’estil de les sèries, amb ingredients químics dels que són ja de penúltima generació, posseïdors de palanganes foradades on hi havia les idees idealitzades i, també, algunes peces de fruita robotitzades, símbols antinaturals a punt de podridura i vinculables a l’art desencisat, fartet de ser tan guapo i atractiu i mort de gana a la vegada. L’estiu, la manifestació acalorada de les inconfessables malifetes del desig que s’ha fet carn, Adam i Eva expulsats del Paradís, quan el termòmetre embadaleix i es pren tres fantes de taronja, arribades amb llicència exportadora del Tercer Reich, i toquen la una del simple migdia al passeig del general Vara de Rey, que morí a Cuba, en ple combat: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.
L’estiu és una plaga que, com l’etern retorn, amenaça en vers i, impunement, també en prosa de cigala cantadora. No la sents? No la senten, vostès, els altres, o les persones que no es deixen veure mai? No t’emmolina l’airet escalfat que s’allarga fins a l’extenuació i para de colp, com si se’l menjàs la llum que bull i encega el tancó amb l’aubercoquer i els cactus i la corona de Crist (Euphorbia milii)? A l’estiu, s’ha de llegir més per a resistir-lo, però qui ho pot fer sense atenir-se a les greus conseqüències descompensadores de l’encausament de qui, innocent, es declara culpable de no aguantar més tanta de basca humitenca i cremant?
Necessitam lectures que vagin d’un extrem a l’altre extrem de l’estiu també mental que suportam i que ens refresquin on la línia de flotació la tenim a punt d’obrir-se en trist naufragi i acabussar-nos, sense salvavides ni peus d’ànec de botiga de souvenirs, just als peus del Salt de s’ase, on les roques ja no domicilien ni vogamarins ni pegellides.
Escric en ple juliol i no és estrany que la lectura m’hagi dut a la filòsofa Simone Weil (1909-1943), i ho hagi fet per partida doble: El geni d’Oc. Reflexions sobre la civilització occitana medieval (J.J. de Olañeta, Palma, 2018, traducció de Jordi Quingles) i La gravedad y la gracia (Editorial Trotta, Madrid, 2017, traducció de Carlos Ortega), tal volta un enreveixinat i superior combinatori del que va ser la intel·ligència fora de mesura d’aquesta fràgil i alhora dura pensadora, nascuda a París i amb arrels familiars jueves, una verdadera plusmarquista de la llibertat expressiva, contaminant i conciliadora, sobretot quan sap contra qui s’ha de maniobrar amb els significats i amb els signes que contra la barbàrie la substituiran per una fe sense fissures, per l’esperança ben enemistada amb l’absurd de qui no té res, i per la revolució de ser iguals, d’això es tractaria, en un estat de permanent fugida de la veritat que finalment ens hauria de salvar d’aquesta lluita que fins va dur-la, de ben al·lota, a manifestar-se amb els aturats i els malaguanyats sindicats que els haurien de defensar, i a formar part, durant uns mesos, de la Columna Durruti que, partint de Barcelona, mentre va ser possible, cap al front d’Aragó, va instaurar una versió utòpica del comunisme llibertari en plena guerra. Els laments per la destrucció d’una cultura representativa de l’altre cara que hagués pogut mostrar el Renaixement, la construcció enervant dels poders polítics a Europa, i la caiguda dramàtica de la II República Espanyola, el pròleg gens innocent de la gran carnisseria que la Segona Guerra Mundial convertirà en el perill amenaçant, que encara dura i durarà, de la mort nuclear, de la força del qui més pot contra qui no li segueixi la veta i el seu obligatori llistat d’ordres a acomplir.
I va arribar l’hora de per fi llegir Els grans cementiris sota la lluna (Curial, Barcelona, 1981, traducció d’Antoni-Lluc Ferrer), la novel·la del molt dretà Georges Bernanos que denunciava en directe la repressió duta a terme a Mallorca, a partir del 19 de juliol de 1936, per part de les forces sublevades contra la República, i que reberen un terrible recolçament dels grups feixistes que com la Falange, de la qual Yves, el fill primogènit de Bernanos, en va formar part i se’n enorgullia dels mètodes sagnants que emprava, apuntant-se a l’extermini dels qui s’havien vinculat a una Mallorca democràticament republicana, progressista, pedagògicament laica i també, no debades, el suficient, o un poc més, catalana.
Bartomeu Ribes
