El cercle tan privat i quasi sobrenatural de la poesia mai es tanca. Combat guanyat a l’avançada, perquè la línia recta no existeix, sobretot si la distància és la més curta entre dos punts. Aferrissor. El plural de la paraula escrita i que és a punt de tornar-se també viva, hereva per empelt de la fertilitat maragalliana. Frontera inexistent encara a voltes. Quan les generacions esllomades en el captiveri del silenci sempre massa clandestí i poruc de veres, són a punt, per fi, de jubilar-se sense paga ni rellotge de l’empresa. En contra i a favor, però, de què s’ha d’anar? Tanmateix, a vegades hi ha una gran alegria de viure, encara que un vagi perdent el compte, caigut en hora, a la insabuda de la realitat que no s’atura mai. I ara mateix, una altra volta més m’ho preguntaré: com pot persistir i continuar mitjanament viu, en el pla teòric i pràctic de cadascun de naltros, el que des de molt abans de néixer se’ns va donar com a tradició humana i culturalment inexpugnable, i hem passat olímpicament d’ella, o n’hem fet un mal teatre, una botigueta de records, una traducció dolenta de la utopia a preu de frau i per temporades?
Avui ha caigut a les meues mans Ja som aquí, un excel·lent llibre de poemes firmat per Jèssica Ferrer Escandell (Sant Llorenç de Balàfia, 1993), pel qual ella en va rebre el VII Premi Francesc Garriga, amb tots els honors haguts i per haver, i la felicitat lectora m’ha reconquerit amb una marxa mica moderada i anticipadora del bo i millor que, per sort, encara pot quasi salvar-nos de la segura condemna que haurem de patir tots els que seguim creient, contra pronòstic, l’axioma aquell inoblidable de què entre tots ho farem tot.
Perquè llegir és tornar a viure una experiència que va passar mentre s’escrivia i, tanmateix, ara hi torna a ser i es transforma una mica en el nostre interior de llegidors contumaços i confessos i més que agraïts de ser-ne. L’autora no vol altre disfressa que una sòlida herència pagesa, envigorida amb el va i ve joiós de qui n’aprèn per Barcelona, Sao Paulo o Montevideo, segons confessa a la solapa del llibre que comentam, coeditat per AdiA, Cafè Central, La Breu i Edicions del Buc. Ensenyar català al Brasil segur que és també un bon premi per a qui ha traduït a un poeta gallec com Lois Pereiro (1958-1996), Poesia última d’amor i malaltia (Edicions del Buc, 2016) de qui Pere Gimferrer l’encertava en aplicar-li una comparativa “corprenedora i visionària, digna de Valente o Paul Celan”. Però l’accent inabastablement tortuós de la mort, que en la poesia del gallec s’embronca fins a l’excés i la mateixa autodestrucció, en el cas de Jèssica Ferrer Escandell adquireix un gust vitenc, de sacrifici ritual, de festa amb rememoració i història i una exigent aclimatació segurament difícil a una realitat d’ara mateix que per això li fa titular el seu llibre Som aquí, en senyal afirmatiu i singular i plural a la vegada, com sabem i així ens denota el nostre català d’Eivissa, que no és simple i únicament l’eivissenc de fer servir dins casa, i per aquí també aquest llibre el ben vesteix de virtuosisme clar i directe, lliure i sense el pes de cap mancança:
He dit motoserra i no m’ha glaçat el teu espant.
Que la branca cau i en feim la llenya que ens
escalfa, també quan és el foc l’únic abric que
desitjam.
Un molt bon llibre per celebrar les millors matances a la nostra poesia, que tant necessitada n’està, de bons arrossos, de sobrassades a vegades amb una mica de picant, de botifarrons configuradors de la meravella digestiva i a voltes sexualment incitadora, de la dolçor a primera llum dels bunyols i dels gots de vi i de la feina que només és feina, però cansa:
sa carn des porc,
amén.
Bartomeu Ribes
