@D.V./ Resulta que avui és el Dia Internacional de l’Ictus -el que es coneixia com una embòlia o un infart cerebral-. Quan escolto la paraula ‘ictus’, inevitablement, he de pensar en el meu pare, que fa un any va patir-ne un i, precisament, vaig ser jo qui se’l va trobar i va cridar a l’ambulància. Aquest incident va succeir a Barcelona, on havia anat a visitar a la família. L’assistència va arribar ipso facto. Immediatament, els sanitaris van advertir els símptomes de l’ictus i van traslladar el meu pare a l’Hospital de Sant Pau, on ja estaven advertits de la seva arribada i van activar el Codi Ictus. Quan va arribar l’ambulància, a Sant Pau ja estava tot preparat per rebre al meu pare que, sense dilació, va rebre un tractament d’emergència per atacar l’infart cerebral. Entre que vaig trobar el cos del meu pare i que aquest rebia l’atenció a Sant Pau, just havien passat 40 minuts. Una actuació ràpida, diligent, modèlica, extraordinària, que va aconseguir que el meu pare recuperés les seves facultats i hagi sortit d’aquest ensurt sense seqüeles.
Després de l’infinit agraïment a la feina de tot el personal que ens va atendre vaig pensar en què el nostre sistema sanitari és, potser, la millor herència d’aquests trenta-cinc anys de democràcia formal. Vaig pensar també en la gent que es vol carregar aquesta sanitat pública, en els qui afirmen que la sanitat pública no funciona, els qui parlen d’optimitzar recursos, els qui veuen en la privatització de la sanitat un negoci fabulós, els qui fan de la gestió de la sanitat un negoci particular -pràcticament tots els gerents de l’Hospital de Sant Pau entre els anys 2000 i 2011 estan imputats per casos de corrupció– i aleshores vaig experimentar una sensació de fàstic infinit. Sí, crec que la paraula era fàstic.
I també vaig imaginar què hauria passat si el meu pare hagués patit l’ictus a Eivissa. Evidentment, hauria rebut una gran atenció i el personal sanitari de Can Misses hauria donat el millor de si mateix per oferir la millor assistència possible, però comparar els mitjans tècnics, econòmics, i de personal de l’Hospital de Sant Pau i amb el de Can Misses, és brutal i ofensiu. I sí, ofensiu, perquè un home que hagi patit un ictus a Barcelona -o a Madrid, o a València, o a Bilbao- té una atenció extraordinària que, malauradament, a Eivissa no podrà tenir. I perquè se suposa que tots som ciutadans, tots som iguals i tots mereixem el mateix tracte i la mateixa atenció sanitària. Desgraciadament, l’Estat Espanyol -o Espanya, que és el mateix- tracta als eivissencs com si fossin ciutadans de segona, com si no fossin ni ciutadans, sinó súbdits d’alguna colònia o protectorat. Som dels pocs que aportem riquesa al conjunt de l’Estat i, a canvi, només rebem menyspreu.
I si algú està content i es veu capaç de treure pit… en fi, per fer-s’ho mirar.
Es un escrit que haurien de tenir en compte les Institucions Sanitaries d’Eivissa, segons informes del Govern Central, Les Balears es una de les Comunitats que més aporta Al Estat,per tant haurien de rebre més recursos per aplicar-los a la Sanitat de les Illes.
El que hagués passat? Claríssim: mort, EVP o, en el millor dels casos discapacitats de divers grau…ja ho hem patit i puc confirmar que no arribam ni a ciutadns de segona!
Que no ho llegeixi Vicent Serra, que és capaç de privatitzar urgències de can Misses, perdó, concertar, per donar un servei de calidad com diuen els del PP. I els seus amics de la sanidad privada, clinc, clinc, a fer caixa.