Lentament, s’esmorteeix, lànguida i apagada, com un somni s’esvaneix al matí, sense recança i sense futur. Ahir era un deixat d’alegria i llum i avui és un pou de cobdícia i avarícia, vestida indecentment de luxe fals i estúpid.
Però encara respira, batega feixuga i mig ofegada pel gran pes de l’or i l’asfalt. I a cada respir algun il·luminat encara en vol treure profit, esprement fins més enllà del límit tot el que pugui donar, sense cap mirament.
Ella es mort i ho sap, sap que es queda sense forces, esventrada i talada per encabir-hi més negoci i engrandir unes butxaques que res escampen ni comparteixen. Vol viure però no pot perquè el seu murmuri somort ningú l’escolta puix el dringar dels doblers ensordeix miserablement les oïdes dels que haurien d’escoltar i no ho fan.
La supèrbia i l’avarícia la condueixen vers un final anunciat però ignorat i ella no pot lluitar més, ja no té forces i es deixa fer, bruta i polsegosa, sense esma per dir “prou” malgrat saber que la seva naturalesa, la seva forma de ser i la seva llum s’esmunyen com l’aigua de la mar que ella ha servat neta i avui put.
Voldria bramar amb força, però l’han abandonat, presonera de la quimera d’uns pocs».
Voldria bramar amb força, però l’han abandonat, presonera de la quimera d’uns pocs. Ja no pot cridar ni un uc, no pot ni tant sols parlar i plora, sola i trista, veient com el demà és fosc i negre sense cap miratge de llum. Demà ja no serà ella. Li hauran arrencat tot el seu encís a cops d’asfalt i de destral per deixar-la vulgar i uniforme, desconeguda i sense esperit, aquell esperit que la va fer ser admirada i cobejada, que la va portar a conèixer tanta gent, persones que s’hi apropaven per compartir amb ella un moment, una estona o una vida sencera i que bevien de la seva idiosincràsia i de la seva natura salvatge i senzilla.
Se sent trista, immensament trista en veure com tants la deixen, empesos pel mateix que la està matant a ella, sabedora de que els que en fugen son els que ja no la poden salvar, foragitats sense contemplacions pels que la han malmès i destruït. Però ja no pot plorar, de tant seca com està, de tant tenir els ulls humits tants de dies i la boca seca, amb gust de benzina i soroll.
Ella sap que ja mai res no podrà arrelar, com un arbre, dins la terra per no ser núvol endut d’un poc de vent, puix la vel·leïtat cobdiciosa dels homes la faran cada cop més vulgar, lletja i freda. No hi pot fer res, només esperar el final, sola, mentre acluca els ulls plens de records de verd i sal.
I quan sigui erma i eixuta, sentirà els clams dels que ja no tindran res per treure’n, dels que la van buidar
d’ànima i omplir de fred. Somriurà llavors i tornarà a respirar.
Per Ferran Moreno i Castillon, «Ferru».
