Paraula de Ferru: Anys de vida, per Ferran Moreno Castillon

Eivissa es va morint, sense fer soroll, com l’espelma que s’apaga lentament, però es va morint.

La llibreria Vara de Rey també tancarà les portes i deixarà un racó buit en la memòria dels eivissencs que l’hem coneguda, tal i com va passar amb “Los Andenes”, la emblemàtica pastisseria del port d’Eivissa, el bar “Ses Botes” de l’avinguda d’Isidor Macabich, el restaurant Nanking de la Marina, la tenda de teixits Can Casetes i la cereria Can Pascual del carrer Sa Creu, ambdues també a la Marina.

I segur que n’hi ha molts més que jo desconec, tant a Vila com a Santa Eulària, Sant Josep, Sant Jordi, Sant Joan i, per descomptat, a Sant Antoni.

Que la nostra illa s’està convertint en un escenari impúdic del luxe més indecent i decadent és una realitat inqüestionable i, per desgràcia, real i amb massa futur.

Vendre’s la cultura, la personalitat, el patrimoni i el paisatge s’ha convertit en una nova manera d’esprémer encara més la riquesa de la dissortada Eivissa, després d’haver-se venut l’ànima al sous fàcils i als negocis tèrbols i foscos.

La idiosincràsia d’Eivissa, la de l’esperit ancestral i amable que va ser capaç de conviure i incardinar la cultura hippie, s’esvaeix esclafada per la cobdícia i la fam de diner fàcil al preu que sigui”

La idiosincràsia d’Eivissa, la de l’esperit ancestral i amable que va ser capaç de conviure i incardinar la cultura hippie, s’esvaeix esclafada per la cobdícia i la fam de diner fàcil al preu que sigui. I els eivissencs en son, en molta mesura, culpables puix que son ells mateixos els que han propiciat l’esfondrament dramàtic i trist de l’illa.

I ara vostés em diran que no tots els eivissencs son així. I és cert, però la resposta dels eivissencs davant de les contínues agressions que suporta l’illa és tant tímida, tant minsa i tant en veu baixa que quasi es poden considerar cooperadors necessaris, tot i que hi ha honroses excepcions.

Ens hem deixat vèncer per la hipocresia fal·laç dels que volien enriquir-se sense tenir en compte res més que el seu interès econòmic -descomunal com tots sabem-, instal·lats com estàvem en la nostra il·lusòria poltrona del fals benestar, auspiciat pels cants de sirena que ens deien que la crisi no arribaria mai a l’illa perquè els divissencs estàvem immunitzats contra la precarietat econòmica. Sense adonar-nos-en, els caixers automàtics i els portals s’han anat omplint de gent sense sostre i sense feina que segueixen sent invisibles però hi son. I han anat creixent al mateix ritme que les terrasses de bars, locals sorollosos, màfies, prostitutes, platges privatitzades, llits balinesos -quina ocurrència mes gran dir que el paisatge de les platges de Ibiza son els llits balinesos, ancestrals i tant típics, ans és un eufemisme de cartró-pedra i decorat absurd-, etc…

Certament, Eivissa es va morint i, entre tots, la anem ajudant donant-li tisanes i fent-li fregues del tot inútils,
però que ens tranquil·litzen l’esperit i ens fan sentir-nos bé amb nosaltres mateixos en dir-nos que feim el que podem. I no, no és veritat, no feim el que podem ans ens limitem a queixar-nos al facebook, a manifestar-nos des del sofà de casa i a signar peticions del change.org però poca cosa més. I encara quan decidim organitzar-nos, ho feim sota la premissa del silenci, la pau i l’educació.

Eivissa se’ns mor, ens la roben i esquilen i nosaltres responem amb educació i silenci. Però Eivissa es mor i, a la fi, només podrem dir, resignats, “anys de vida”.

Per Ferran Moreno Castillon, “Ferru”.