Paraula de Ferru: Dia de Reis, per Ferran Moreno Castillon

Ahir a la tarda vaig baixar al carrer amb la Joana i la mare. Frisava per veure els Reis d’Orient. Les hores no passaven a la tarda, però, finalment, va arribar el moment que la mare va dir-nos “vinga, poseu-vos la bufanda i l’abric que anem a veure la cavalgata”. Rabent, vaig engiponar-me l’abric i vaig baixar les escales com un llamp, mentre la mare em seguia a distància amb la Joana.

Con que vàrem baixar justos de temps, de la “cavalgata” no vaig poder veure’n quasi res, encara soc petit i davant meu hi havia una munió d’esquenes que m’impedien veure-hi. Vaig haver d’esmunyir-me entre les cames dels més grans per arribar davant de tot, però, astorat i excitat, vaig veure les carrosses meravelloses i estic segur que el Rei Melcior em va picar l’ullet i em va ensenyar una carta que era… com la meva!! Que content estava. Vaig buscar els pares. Només vaig veure la mare, seriosa i com llunyana. Quan va veure que la mirava, em va somriure amb aquella tendresa que només el seu somriure desprèn.

Fa dies que veig que la mare està trista, com si quelcom estrany li passés pel cap. Ella no m’ho diu, m’abraça amb amor i fa veure que està contenta i feliç, juga amb mi i la Joana i riu, però jo se que està trista.

I avui, el dia de Reis, m’he llevat d’hora, excitat, esverat de veritat per veure si en Melcior m’havia deixat el què li havia demanat. Estava segur de què sí, de què em portaria tot el què havia demanat perquè he procurat portarme bé, ser una bona persona, no enfadar-me i procurar que els meus amics no s’enfadin. És el que el pare i la mare em diuen sempre. I jo procuro fer-ho, tot i que a vegades costa una mica, com quan en Josep, el ganàpia de la classe, molesta a la Judith dient-li que els seus ulls son com els d’un peix. Jo els trobo fascinants, els ulls de la Judith. Bé, de fet, la trobo encantadora tota ella… Llavors, m’agafen ganes de dir-li al Josep que ja no li soc amic, que és com un armari atrotinat, però els pares tenen raó i procuro ajudar a la Judith.

Deia que m’he llevat d’hora i, amb el pijama posat, he anat a cercar la Joana, que també era desperta. Amb cara de son encara, hem anat plegats a l’habitació dels pares. La mare ja era desperta i ens ha portat al menjador de casa. A sota el pessebre hi havia un munt de regals. He començat a cridar d’emoció en obrir el primer regal: dos llibres d’en Teo.

-Mare, mare, jo els he demanat a la carta i me’ls ha portat, ho veus!!

-És clar Lluc, és clar, ja t’ho hem dit, si fas bondat, els Reis ho saben.

La Joana també obria regals, els que posava el seu nom i cridava d’alegria, sobretot en veure el grandiós gos de peluix que li havien portat, quasi tant gran com ella.

Quan els hem obert tots, he tornat a mirar la mare. Ha guardat un regal sense obrir i s’ha eixugat una llàgrima, dissimulant perquè no la veiéssim. Però jo l’he vist. Ens ha abraçat a tots dos i ens ha fet un petó al front, dolç com la mel d’abella.

Rei Melcior, estic agraït per tots els regals que m’has portat, però n’hi ha un que no m’has dut i era el què més m’importava de tots: el pare. Avui és dia de Reis, però la mare està trista i el pare no hi és.

Per Ferran Moreno Castillon, “Ferru”.