Recordam llibres que hem llegit i, en canvi, alguns altres, tot i també haver-ho fet, i segurament sense la prescripció pseudointel·lectual i carregosa de la moda o de la obligatorietat que imposen els estudis o les feines o el que sigui, els arraconam a la part oblidadissa de la nostra consciència, aquella que sol no regressar a la pàgina d’inici de les cavil·lacions, de les repercusions que ens fan ser, i moltes vegades, fins i tot, ens fan estar millor. Millor que pitjor sol valer per a treure’n algun profit i, sobretot, ens redimensiona cap a la conseqüència del que pugui passar després o mentrestant res no ens parega que canvia massa de com era fins aquell moment que encetàrem la lectura que ara ja haurem acabat i guardat a l’estanteria corresponent. Aquí és on rau la polivalència tan humana i complexa del que ens lliga a considerar que allò que llegim, com solia recordar-nos amb pedagògica i reiterativa paciència el recentment finat, enyorat i amagadís Antoni Marí i Muñoz (1944-2026), és també una mica com si formàs part de la nostra vida, i gairebé, en alguns casos, com si ho haguéssim viscut de debò, o de propina, o de regal que no esperàvem rebre i que tanmateix ens hem guanyat.
Per tant, s’ha de guanyar en llegir, en comptes de perdre lectures que ens farien més mal que una pedregada. No incitem a què el mal arribi, ell ja sap quan ocupa el seu lloc i el seu temps corresponent.
Nits sense ales (Pagès editors, Lleida, 2026), de Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) és el llibre que m’ha envestit, per la seua excel·lent execució, mentre el llegia, amb més punyent imantació, rebuda per la banda positiva, això sí, tot i que enrampadora i energitzant, a parts iguals, a cops i a allisades pertinents, en alguns moments, alternativament, i aquesta sensació, ho podria i ho vull assegurar, des de feia bastant de temps, que no la sentia.
És bo allò que conta un llibre que ens agrada, i tampoc no es tracta d’explicar, fil per randa, ni l’argument, ni si està relacionat amb uns successos que solen ser carnassa a les notícies sobre l’inframón i els abusos sexuals, ni si és una obra de tesi bastant personal sobre el món oficialitzador que només l’autor coneix com els palmells de les seues mans, o sobre la realitat crua, tornem-hi, d’aquelles persones que per discapacitats, per incapacitats, per càstigs del sistema, esdevenen simples peces humanes que s’hauran d’eliminar, s’hauran d’extreure del circuit, amb la qual cosa el llibre s’envigoreix amb immersions notables en les arrels mateixes de la pura novel·la negra i, per tant, aprofundeix en el que és la descomposició social, sempre en parts resoltes i/o irresolubles de la vida en el nostre entorn més proper, en aquest cas situant a Mallorca el nus, el plantejament i la conclusió de l’argument, tal com és i el coneixerem. De què va tot? Del bé i del mal, per descomptat. I del que ho fa possible, que tant un com l’altre, es trobin sovent tan junts i devora d’on hi som tots.
Pere Joan Martorell és un dels millors dominadors, a la nostra catalana, encara no ben independent República de les Lletres, de la probabilitat d’escriure allò que més es necessita de llegir, sense especular ni caure en els falsos contrastos de la barroeria massa acadèmica i apresa a imitació i sense posar-li els suficients bons caminadors a cada morfema, a cada lletra, a cada oració, a cada fragment o capítol, en aquests temps actualitzadors de la postmodernitat encofurnada de noves temptatives que s’obren en canal i permeten d’entrevessar les normatives caduques amb una reconquerida ortodoxia dels sentiments i de les plenituds del coneixement tan difícil d’aconseguir, el que no caldria que abandonàssim ni que molt menys ens abandonàs ell a naltros. Combina el seu ofici terapèutic i gens innocent de psicòleg, amb una capacitat absorbent d’ampliar el cultiu de l’escriptura literària en tots els camps possibles que se li posin a tret: poesia, narració, novel·la, crítica, articles, assaig o, ras i curt, la necessitat d’aconseguir l’imposssible, sempre escrivint, vivint, escrivint més.
Bartomeu Ribes
.
