Després d’anys d’intervencions, empentes i aturades, replantejaments i dubtes, les obres que s’estan duent a terme a les restes patrimonials de la Casa del Governador a Dalt Vila no van per bon camí. La dèria de la modernitat sembla imposar-se a la conservació del Patrimoni Cultural molt més enllà del raonable. Per a molts ciutadans el que s’està fent és construir un Parador Nacional, un allotjament turístic a partir del qual reordenar un espai clau de la Ciutat d’Eivissa amb usos i funcions que mai no tingué, i per als quals ni remotament en trobaríem cap correspondència ni històrica, ni cultural i probablement tampoc funcional.
Els diferents informes emesos per la ponència tècnica de patrimoni (de la qual en forma part l’Institut d’Estudis Eivissencs), encarregada de vetllar en aquest procés de construcció, parlen de cisternes púniques, de restes que probablement pertanyen a un temple fenici, dovelles d’arcs de mig punt, arcades que es podrien haver aixecat en l’etapa Manierista, elements d’estructures defensives com el cavaller de Santa Bàrbara o d’arcs i altres vans d’estil gòtic. Aquests elements s’han anat decantant en el subsòl del terreny del “castell” com a proves d’una successió històrica que abasta un parell de mil·lenis i escaig d’habitació ininterrompuda, a un espai singular com a ben pocs al món. De manera que les restes així considerades no són problemes, són en realitat valors.
Enlloc d’un espai problemàtic, de difícil gestió i conservació, la construcció del Parador Nacional de Turisme podria ser entesa i aprofitada com una oportunitat de recuperar i lluir un dipòsit del temps on s’han anat arrecerant una llarga sèrie de penyores, les quals ens mostren les senyes d’identitat de la gent que viu a Eivissa de manera anònima, com una comunitat que té un passat compartit que ens arriba fins avui dia.
El tractament que de tot això ens proposa l’actual construcció de Paradores Nacionales és ciment, formigó, eliminació de les restes més valuoses per la seva significació cultural i, en molts casos, indiferència. És aquesta una perspectiva amb moltes ombres la qual, si no es redreça, ens acabarà portant a l’enfosquiment de la nostra història, passant a ser així un èxit més de les pràctiques de la modernitat. Al “castell” la Història brama i es resisteix a perdre’s entre la uniformitat grisa del ciment.
Les coses no es fan bé des de l’any 2007, moment en el que la CIOTUPHA alertava del perill de desaparició definitiva dels arcs del passadís que connectava el claustre del pati amb la mateixa Casa del Governador. Llegir el darrer informe de la Ponència Tècnica de Patrimoni és assabentar-se d’una lluita constant de conservació del Patrimoni Cultural que no hi hauria de ser. Els interessos de conservació i construcció s’haurien d’agermanar, enlloc d’estar en constant conflicte.
La direcció tècnica de les obres hauria d’obrir els ulls d’una volta i entendre que la integració harmònica dels diferents elements que van apareixent amb les successives excavacions són una oportunitat única i probablement irrepetible d’integrar un edifici modern (el Parador) amb un relat històric que podran llegir els clients de l’hotel, però també, i infinitament més important, del qual se’n podran sentir orgullosos els ciutadans i ciutadanes d’Eivissa que en són els dipositaris.
La modernitat té, a més d’un afany uniformitzador, una estranya habilitat per a canviar els significats dels mots. Les troballes que apareixen com a conseqüència de preguntar al passat (això és sempre excavar a un lloc històric) són Patrimoni. Vol dir que són una herència, un llegat que ens arriba i del qual en tenim l’obligació ètica, legal i la sensibilitat estètica per a traspassar-la a les generacions futures mantenint-ne el seu valor material i intangible, per tal que en puguem gaudir i identificar-nos en elles. Les restes tenen una materialitat que ens permet veure-les amb els ulls i tocar-les, però són fonamentalment immaterialitat per allò que ens diuen, pel que hem podem aprendre, per allò que ens arrela al passat comú. No són peces separades prescindibles.
El turisme, un fet socioeconòmic evident per a tots nosaltres, també hauria d’integrar-se en aquest corrent de cultura que prové del passat. Afortunadament es comença a valorar la importància simbòlica de certs edificis com el Montesol a Vila i el seu protagonisme a l’eixample de la ciutat. Hi ha solucions per a integrar elements nous com un Parador amb el Patrimoni Cultural que resultin en benefici de tots, com també per a un cert maridatge dels llocs històrics com Dalt Vila amb el turisme, sempre que es doni prioritat als beneficis socials. Per aconseguir això cal planificar i seguir les indicacions de les comissions tècniques, permetre la participació ciutadana en les decisions més importants i abaixar alguns graons en l’escala de les prioritats l’afany per obtenir resultats econòmics immediats.
Les obres del Parador, que han d’acomplir per precepte legal les indicacions de la Comissió Tècnica, estaven suposadament aturades per motius econòmics. Sembla que aturades no del tot, ja que s’han dut a terme actuacions de destrucció manifesta del Patrimoni, contravenint tot el que estava manat per l’autoritat. També és això el que demanam que canvií. S’hauria de deixar de banda aquesta mentalitat oportunista i depredadora, incapaç d’adornar-se de què allò que s’està fent darrerament a la Casa del Governador no és una edificació de bell nou a un espai anònim i irrellevant. Més bé es tracta de construir reconstruint. Mirat per aquest cantó és una oportunitat per a generar riquesa cultural, històrica, de pertinença, arquitectònica i també econòmica.
L’Institut d’Estudis Eivissencs dóna suport a totes quantes accions s’emprenguin per les autoritats competents en la conservació i gestió del Patrimoni per tal de fer complir les indicacions de la Comissió Tècnica i integrar les troballes històriques de l’espai de la Casa del Governador en el Parador de Turisme, així com exigeix que es respecti i es faci complir la legalitat vigent, tornant els elements sostrets, desplaçats o ignorats als llocs que els corresponen.
Gerard Móra Ferragut
Membre de la Comissió Executiva de l’IEE
