El mèrit no és de la llegida a temps, sinó de la propulsió amb la qual va fer-se, segurament fora temps. Però ni mèrit ni propulsió acompanyen la caiguda en va de tants de poemes a la bassa on l’oblit fa grumolls i daus trucats. És com si la indiferència afectàs la capacitat d’existir i no se’n das, forma en desús, compte del perill que això ocasiona a l’interior i a l’enfora de moltes persones, absolutamenr vives, de moment. Però claríssima no ho és mai la llengua, ni molt menys la catalana, obligada a fer-se mal per a existir, si no vol primer morir-se o que la matin. To be or not to be? Oblidem-nos, per fi, de tanta pandèmia mental, que més pareix diarrea d’arrel arrencada, de tanta postració, de tanta subalternitat, farem un exercici poc neutre i llegirem D’una sola branca, Edicions Proa, Barcelona, 2021, el llibre de poemes de Susanna Rafart (Ripoll, 1962) que va rebre l’últim Premi Miquel de Palol, i l’encara més recent Premi Josep M. Llompart.
Per boca de la forma parlarà la poesia, sense escapatòria. El vincle de fons ni s’exhaureix ni varia, sinó que ens permet de seguir el fil que ens durà a la sortida, alguna volta, del laberint. Amb Ariadna o amb Teseu? Ni amb l’una ni amb l’altre? Amb cap record que mai s’oblida?
Te quedes penjat d’algun poema, i és perquè ho vols, i et mig ofegues abans de tornar a ser tu mateix. S’han de treure els fems del poema, sabem que és una gosadia, mai no trobaràs descans. I el pare ha de morir, per llei de la cronologia, per fals fruit de la vida que es descompon i, tanmateix, haurà de continuar sent creativa.
Camino la teva ombra desolada, trepitjo els gàlbuls ara oberts per l'aire, segrego verda soledat callada.
La poesia escultòrica de Susanna Rafart pren totes les mesures i aconsegueix un discurs robust i sense concessions a la galeria del pitjor silenci que hi ha: el de qui mai ens escolta, ni ens podrà tornar a escoltar. Perquè la manca final de comunicació entre les persones, possiblement també la dificultat d’expressar-la per escrit i, a més a més, en vers, és una eina de la bellesa que es fa perdurar contra la por i a favor d’una resistència que sabem impossible:
És condició del món condemnar l'alegria.
Aquest és un llibre de poemes empès cap a l’observació cíclica dels arbres (plataners, saücs, xiprers, tarongers, pollancres, moreres, àlbers: L’arbre sonor de les despulles, / l’arbre que canta aixoplugant / cors arraulits d’ocells vesprals, a tu t’espera rere els murs insomnes: / forja de mots lleials com les rengleres / dels camps oberts giravoltats de núvols, / callada oració, / camí d’enlloc, sequeres.) i la retransmisió mineral d’allò que és més pregó, però a mercè de l’educació sentimental rebuda, la mateixa que amb el temps ens transforma, procel·losa i germinal si la conveniència i l’atzar ho permeten:
Quin pes té la vida d'un home sota les branques d'un arbre?
Cada edat escriu i llegeix a la seua manera, com argumentava Denis Diderot (1713-1784), en repassar finalment la seua Vida de Sèneca, una obra construida i estudiada amb afany testamentari, i tan madura com la fruita que ja cau de l’arbre, sense ni que faci vent. I són paraules de l’enciclopedista: la joventut estima els esdeveniments; la vellesa, les reflexions. Però sabem que llavors també hi ha una meitat del camí, i mai se sap si és la nostra, tal vegada la que ofereix més amplària i maniobrabilitat, en què la poesia sintetitza i acaba ocupant els marges lliures de l’espai i del temps, a remolc d’un present que s’eternitza i desapareix a marxes forçades:
A vegades cal que els boscos s'afebleixin dins nostre.
Amb la preferència marcada cap al mestratge de Joan Vinyoli (1914-1984), Susanna Rafart li ha posat les brides a un intens feineig poètic i biogràfic que ha dividit en tres parts: El caminant, L’arc en la llum i De les coses concretes. Se serveix més que bé de les lliçons apreses per a convidar el geni a no defallir, i ho aconsegueix, sense privar-se de l’ús críptic de la memòria, de la desviació de l’esperança cap al contorbament, del joc amb riscos i premis de fer anar junts, però no a la vegada, Umberto Saba, Seamus Heaney i un Joan Maragall, incontrolable i rediviu, com ocells a les branques del mateix arbre: falcons, estornells, corbs. i també tòrtores callades.
Bartomeu Ribes
