La pluja no és una arma de destrucció massiva, però ho podria ser, sobretot si rellegim amb pànic hollywoodenc, i ben al peu de la lletra que traça, sense fissures ni enganys, en mans de qui està, a l’actualitat, a la manera dels germans Marx o del seu predecessor nascut a Trèveris, el lleó Karl que va escriure El Capital, si rellegim, dic, el capítol del diluvi universal que s’inclou en el Gènesi, potser que ens posàssim a reflexionar.
Ja és una sort que no enyoram, jo crec que mica, com gairebé tothom, els tafarrencs discursos d’aquells que denunciaven armes de destrucció massiva, a bandes improbables del nostre planeta, diguem-li, encara, Terra, i que de seguit varen ser, si no esborrades, sí irreconeixibles i vampiritzades pel poder que sempre n’ha fet de la guerra una lliçó de malsons i de misèries. Ara hi tornam a ser on el pare de la història, Heròdot d’Halicarnàs, ja sabia fermament que l’home sempre s’hi trobava i s’hi trobaria?
La pluja és una reflexió carregada de conseqüències per ella mateixa. Remulla el pensament i no només la mirada que la sap contemplar, i s’hi aferra de gust o, a vegades, li fuig amb bots i salts com de la pesta. Si plou poc, amb suavitat, i la pluja continua amb una certa regularitat, xano-xano i sense despropòsits, així el fet de ploure és una delícia. La pluja és el reivindicador feliç de l’agricultura, aquell sector primari de l’economia que va perdre una guerra que sempre hauria de guanyar. Les plogudes persistents, però, o les que cauen com una tabanada en marges curts del temps que se’ns perd, incontroladament, són nefastes i sovent molt perilloses. La pluja que no cau és una guerra de sequera que tot ho esguerra, ho rosteix i ho acaba matant.
La pluja, a Eivissa, la que cau dalt l’illa i no se’n va cap a la mar, que és com un llac, i tots li deim Mediterrani. La pluja comprovable al nostre tancó que s’acaba apiscinant i no sabem si ens entrarà portes, finestres endins de ca nostra. La pluja és una por que no s’allunya mai de la bellesa on la barbàrie, sempre tan propera i fatigant i insuportable, és també cultura en exempció, anticultura feta de desesper, de preocupació inundadora de la normalitat que avorriria si duràs tant com el pitjor advertiment o temor de no acabar-se mai el diluvi dels diluvis, o la reflexió posterior que segurament ja no valdrà de gaire que ens la facem. I si ho sap, i és ver, autoritat, com és que plou sobre mullat?
Bartomeu Ribes