M’agrada el setembre. Un cop ja ha arribat, me n’adon i ho certific una altra vegada, enguany també. Perquè setembre és època per a la resolució dels conflictes, o per al seu envigoriment i naixença, esperaré que bastant explosives, fèrtils i complimentoses de trobar-ne solució, o algun escarni alegre, el seu feliç punt final, guanyador, optimista de mena i de cor.
Què passarà, tanmateix, mai no ho sabrem fins que no passi. El setembre comença a desmaterialitzar una mica la calor, i això ja és un premi, una fàcil endevineta una mica encertada, quan el canvi climàtic ha ocupat el primer pla de les notícies prou dolentes que ens assolen per terra, mar i aire, com aquell antic programa de la televisió en blanc i negre, que els dissabtes a la tarda, o potser era els diumenges, després de les pel·lícules, o dels resultats momentanis del futbol, ens il·lustrava sobre la dita del filòsof Heràclit (544-483 aC), tan difícil d’entendre com de discutir-ne i no acceptar-ne les pors que comporta el seu límit de nou paraules ajuntades: La guerra és la mare de totes les coses.
Però setembre no soluciona res que abans no s’hagi documentat amb un cert èxit, per cert, bastant secret i egoista, diguem-ho tot, i que d’alguna manera amagarem, fins que ja sigui impossible el seu no ser. Costa d’entendre aquesta doble mesura, però ja és un hàbit que el novè mes de l’any, aquest setembre plenipotenciari i escapista per vocació ancestral, suca amb força les ja insuficients expectatives que li queden a l’estiu. Diríem, un cop ja passat l’esgotador agost de qui el treballa i el contempla sense gana de tornar-hi, que ens estam quedant amb poques forces físiques i mentals, les que ens caldrien per a suportar tant de maremàgnum estupiditzant i rebaixat al nivell dels sota mínims de la conciència amagadota, segur que es tracta de la nostra, si és que en queda encara una mica, de la dita consciència que voldria fugir de la banalitat i, tanmateix, hi cau de morros, sota un sol que tot ho rebenta, i després ve una nit massa curta, però atrapada pels ventiladors i els aparells d’aire condicionat, que a voltes provoquen malsons, com els que va novel·lar Henry Miller, i també moltes altres proses de parrafada potser no tant anguniant, però calcades de la insuportabilitat de la nostra condició humana, ara en un moment històric no especialment brillant ni engrescador, es miri on es miri, ja sigui cap a orient o cap a aquest occident mediterrani, aïlladament nostre i de qui se’l pugui estimar, sense a canvi rebre’n gaire, llevat que no sigui el rebre’n la resolució dels conflictes de la qual n’estam tractant, precisament, i ja veurem fins on s’arriba, en aquest mateix paper que estau llegint.
Setembre, un mes que és com el vell origen de l’any que sempre torna, i és l’extrem de la bona o de la mala voluntat -11 de setembre de 1714, 11 de setembre de 1973, 11 de setembre de 2001- que no sempre s’acompleix, però que guaita i ens espera, com un avís de la millora desitjada que la vida pot dar-nos, quan més falta ens fa de rebre-la, ara mateix, per exemple. I que no ens facin esperar més.
Bartomeu Ribes
