El passat 27 de juny vaig poder assistir, en la meva qualitat de conseller general, a l’assemblea general de ‘Sa Nostra’. Al dia següent, aquest mateix mitjà se’n va fer ressò i això em va fer pensar que seria bo, fins i tot ètic, que provés d’explicar quina és la situació actual de “Sa Nostra”.
En aquesta assemblea, les notícies de què se’ns havia d’informar referents als canvis al sector financer i concretament a la situació dins del Banc Mare Nostrum (BMN), no varen ser bones. Per tant, cap sorpresa, ja que aquesta ha estat la tònica habitual aquests últims anys.
Per si algun despistat encara no ho té clar després de totes les fusions, refusions i absorcions que hi ha hagut a l’animat món de les caixes a Espanya (canvis tots ells dirigits/forçats pel Banc d’Espanya, ergo pel govern central), finalment “Sa Nostra” va passar a formar part del banc BMN, juntament amb Caixa Penedès, Caja Granada i Caja Murcia, que ha estat qui ha encapçalat aquesta fusió (justícia poètica, un ‘mursiano’ gestionant els sous dels eivissencs).
Idò resulta que ara mateix “Sa Nostra” té tot un 2% de BMN, o dit en altres paraules, manem poc sobre qui ens mana. Per si algú té curiositat, Caja Murcia en té un 7% i la participació majoritària està en mans d’un ens públic, el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria).
Seguint amb les ‘bones’ notícies per la nostra caixa d’estalvis, el govern central està preparant una llei que convertirà entitats com la nostra en Fundacions Bancàries (ja amb el nom es veu que té un estatus més pobre). Així, “Sa Nostra” es dedicarà bàsicament a gestionar el millor que pugui l’obra social amb els beneficis que li reporti la seva participació a BMN. Ara mateix aquests guanys estan sent molt minsos, però teòricament (utòpicament diria jo) un dia siran prou grans com per fer renéixer el Fènix.
El fet, però, és que avui dia la Caixa de Balears, “Sa Nostra”, ni és caixa ni es nostra. Per cert, aquesta pèrdua de “Sa Nostra” la denunciaven els treballadors tant en assemblees de la caixa com públicament i he de reconèixer que me’ls mirava, com la resta de consellers, amb escepticisme, ja que semblava que sols miraven per a ells. Idò tenien raó, tota la raó. Els representants dels patrons, figura amb dubtós crèdit democràtic, ja que el seu mèrit és ser descendents dels fundadors fa més de 120 anys, els criticaven severament a les assemblees, burlant-se i titllant-los d’ignorants… idò ben retratats han quedat amb es temps.
I aquest hauria de ser el moment en què el lector es pregunta com hem arribat aquí i a on jo hauria de reconèixer amb molt pesar que, després de 4 anys d’assistir a reunions, llegir informes i pressupostos i provar d’informar-me com bonament podia, no tinc una resposta única i clara. Els fets són que “Sa Nostra”, que el 2009 quan vaig entrar com conseller declarava un benefici net de 33 milions d’euros, s’ha convertit en un ens que no depèn de si mateix, que gestionarà aquest any 2013 un pressupost de poc més de 2 milions d’euros, majorment despeses estructurals i de personal, i on queden poques activitats d’obra social (sic) i que per dir-ho clar, malviu com pot.
Els fets són que la caixa es va trobar quan va esclatar la bombolla immobiliària amb els comptes fins vessar d’uns actius immobiliaris que es van devaluar ràpidament, es va trobar amb un forat massa gran per omplir-lo i tenir diners per sobreviure a força d’anar demanant crèdit al mercat. I aquí va ser on va començar tot el raig de mesures del govern central, primer PSOE i després PP, per tal de reformar el sistema bancari, o sigui, rescatar-lo.
No sé si el govern va fer bé o malament optant per reviure aquests zombis o hauria d’haver-los deixat caure (és el que les meues modestes creences lliberals em fan pensar que hagués estat el millor) ja que escapa de l’abast d’aquest article, però sí que pens que el que ha quedat demostrat és que els governants de “Sa Nostra” han estat fent malament, molt malament, la seva feina durant masses anys. I no hi ha hagut cap explicació fins on jo sé, ni pública ni privadament, apart de llançar pilotes fora parlant de motius conjunturals aliens a l’entitat.
Doncs jo crec que no sols no són aliens als motius, sinó que estan a dins i que cal ser molt crític i demanar responsabilitats, tant a qui ha dirigit la caixa com als polítics governants que han permès que arribéssim fins aquí. L’explicació més benèvola amb els gestors assegurarà que simplement els motius van ser la seva incompetència, no saber diversificar en les inversions, deixar-se endur pel miratge del totxo, i errar en l’anàlisi i el control del risc d’aquestes operacions. Una visió més crítica segurament hauria d’anar més enllà de l’estricta incompetència econòmica buscant una correlació de la caiguda de resultats de l’entitat amb la inversió (macroinversions…) en projectes que tenien una inspiració més “política” o, dit d’una altra forma, fins a quin punt les inversions han estat dirigides des del propi poder polític (tenint present el reguitzell de consellers i, fins i tot, presidents imputats i empresonats aquests darrers anys a les nostres illes sembla prou clar que no eren les persones adients per dirigir, si així ha estat, dites operacions).
D’altra banda, si cap lector pensa encara que cal nacionalitzar bancs per arreglar els problemes de la nostra societat, que tingui en compte que les caixes són (eren!) precisament això, bancs públics, i l’experiència sembla haver demostrat que deixar-los en mans públiques no ha estat una bona opció. Particularment a Balears o València.
Per si algú pensa que el millor que pot fer és anar i treure tots els sous de la caixa nostrada els diré que jo, particularment, pens que a ‘Sa Nostra’ estan tant segurs com a qualsevol altra entitat espanyola i, sobretot, que segueix sent millor lloc que no pas posar-los en pots de Cola Cao i enterrar-los al jardí. També crec que toca fer saber que “Sa Nostra” no desnona, fins ara i fins on jo sé, a ningú. També crec que és de justícia saber que aquesta entitat no és de les que pitjor s’ha portat amb els seus ´preferentistes´ (tant fossin pobres avis enganyats com joves especuladors) a qui ha canviat en gran mesura part d’aquests productes d’alt risc per dipòsits a termini fix.
Per cert, en quatre anys que porto assistint a assemblees va ésser el primer cop que no vaig veure el periodista Andreu Manresa (El País) fent preguntes o assistint a la roda de premsa posterior. Una de dos, o està massa embolicat amb assumptes, ‘Noos mediante’, reials, o és la confirmació definitiva de que “Sa Nostra” ja ni interessa ni és nostra.
