Cap a finals del segle passat, concretament l’any 1997, es va publicar un llibre de David Duran i Gisbert titulat Cataconya: la via ridiculista a la independència, en què l’autor venia a proposar que calien noves “formes de lluita per la independència”, donat que les tradicionals no havien funcionat.
Així, Duran proposava la “via ridiculista”, que consistia ni més ni manco que a fer el ridícul, col·lectivament, com a catalans espanyols, fins al punt que a Madrid se’n sentissin tan avergonyits, de tenir els catalans dins Espanya, que n’acabassin decretant l’expulsió. Per a Duran, la sortida independentista era l’expulsió de Catalunya d’Espanya. El ridiculisme seria en mans dels catalans una arma millor que el dret d’autodeterminació.
Bromes a banda, Duran confiava en la societat catalana per al seu alliberament, però un servidor de tots vostès continua confiant també -alerta, també- en la col·laboració hispànica. En aquest cas, en la col·laboració per la via de la supèrbia, la pinxeria, la prepotència, l’ostentació de poder. Aquestes virtuts, que pràcticament han portat la presidenta de la comunitat de Madrid als altars (Santa Ayuso, no quedaria malament, tot i que a ella li agradaria més ser la primera presidenta de la III República espanyola), apareixen ara descarnadament en el president Pedro Sánchez.
Quan he vist que Sánchez ha tengut la genial idea de convidar el president Macron a Barcelona a escenificar-hi una cimera francoespanyola, com si hi anassin a confirmar el Tractat dels Pirineus, de seguida he pensat que Sánchez ayuseja. Problema seu. De moment, ja ha aconseguit el que no havien aconseguit totes les formacions polítiques i cíviques de l’independentisme català: unir tothom en una protesta.
Potser sí que servirà per començar a tancar el procés. Esperem que definitivament. Merci, monsieur Sánchez. Et merci aussi, monsieur Macron. Barcelone a vos pieds, présidents!
