Teatre dels poemes: Narcís Comadira, per Bartomeu Ribes

La poesia s’ha de llegir dues vegades. I dic dues, com a mínim, però poden ser més. L’aclariment de la lectura, l’entesa del text, que seria del que es tracta, a pesar d’estructurar-se en versos, el dóna la seua repetició, a vegades fins al cansament, fins a l’esgotament, i també, si pot ser, fins a la comprensió solucionadora del que s’ha llegit, vers a vers, de moment. Per aquí connectaríem amb l’aprenentatge memorístic que exigeixen les funcions de teatre, més que res per al planter d’actors i d’actrius que les representen. Qui llegeix poesia, però, també representa alguna funció teatral. Resulta evident que no hi ha una distància molt separadora entre el teatre i la poesia, i, tanmateix, són dos mons que, tot i respectar-se mútuament, fan vides autònomes i practiquen poc la relació, l’aplec conjunt, la substitució o l’intercanvi de pells, com si en diguéssim. Hi ha atracció, o repel·lència, entre aquests dos móns, tan poc dissemblants, i nascuts alhora durant les moltes i moltes primeres nits civilitzades, just una mica, però no molt, de la humanitat?

M’ha dut a fer aquesta introductòria reflexió, aquest estrany empat sense pròrroga entre la poesia i el teatre, un autor que es diu Narcís Comadira Moragriega (Girona, 1942), al qual he procurat de seguir en la mesura de les meues possibilitats lectores, que a vegades l’atzar ajuda més a perfilar i a fidelitzar de formes ben estranyes.

Busc els llibres que tenc a casa d’en Comadira i me’n surten quatre, com un pòquer que vulgués guanyar la timba i no ho podrà fer mai. El Desdesig de 1976 s’estira com un plàstic recalentat fins a Els moviments humans, que Edicions 62 ha tret enguany mateix. Parlem-ne una mica d’aquest últim llibre de poemes publicat, i també del Teatre 1989-2020, una peça clau que la tarragonina Arola Editors, ben especialitzada i premiada en la publicació dels millors textos teatrals, va tenir la bona pensada de reunir la primavera de ja fa dos anys, és a dir, en el transcurs pandèmic que se’ns ha escolat de tan mala manera,  i el comentarem a la salut d’una de les millors literatures que s’han escrit en català aquests últims, i ja són uns quants, decennis.

Escriure és excavar. Quantes vegades
un poema no es proposa dir res!
Només anar excavant. Fondo, més fondo.

El repte arqueològic que aquests versos contenen, la simple vida tan dura de la literatura considerada com a ofici principal, i tanmateix molt desvalgut, és molt més real que l’aparició d’un jaciment prehistòric, amb milers d’anys amagat sota els nostres peus. Els moviments humans de Comadira provenen de Dante Alighieri, però s’estabilitzen en el recorregut autobiogràfic que ningú pot obviar, quan la realitat és un mateix que escriu tan sols un poema que Em persegueix / i no hi ha manera / de saber què dirà. Narcís Comadira és un pintor-poeta, o tal vegada, tot i que l’ordre no crec que importi, és un poeta-pintor: que ha fet teatre i que travessa el món amb els arguments que el món li ofereix a mans plenes, regalades, desbordants a gratcient, amb intenció, no sense voler.

Dues vegades, mínimes, dèiem que s’ha de llegir la poesia. I és així com si la vida de Els moviments humans, ja per fi, però sols una miqueta, la puguéssim controlar millor, i advertir-la com a talment nostra, o com a concedida, a través de la llectura, per a ser de nou reviscuda, gairebé miraculosament:

El món és ple de meravelles
i també ple d'horrors.
Horrors i meravelles fan un teixit espès
i és molt difícil destriar-los.

Poetes de 80 anys, com Comadira, ens serien imprescindibles per a copsar el llarg recorregut històric d’una literatura com la catalana, que ha hagut de travessar les inquietuds del segle XX, i l’envestida impensable d’aquest nou segle XXI, amb les mans lligades i els ulls moltes voltes tapats amb pedaços bruts de derrotes, no sé si és suficient dir-ne d’elles culturals, bastant definitives. Cecs, muts i sords, però, no hi hem quedat, i la corretja de transmissió de les paraules ha servit de sotamà com a fluent gorg d’una tradició interrompuda i maltractada i condemnada a l’ostracisme, a la persecució, a l’anihilament i a l’oblit. Com se suporta que no te deixin ser com tu voldries?

Faig una llista ràpida de noms que per generació han ajudat a blindar aquest estat de coses lamentable i que, a vegades, pareix que no tendria aturador: Lluís Solà (1940), Marta Pessarrodona (1941), Salvador Oliva (1942), Margarita Ballester (1942), Anton Carrera (1943), Antoni Marí (1944), Francesc Parcerisas (1944), Pere Gimferrer (1945), i l’extensió eivissenca, ineludible, un poc més tardana, però fonamental: Josep Marí (1948). Què podem fer a més de llegir i d’aprendre’n una mica de tota aquesta colla que mai s’acabaria de citar del tot? Resistir o avesar-se al sotmetiment, a la clausura de la subalternitat, del bilingüisme barroer i ferotge contra qui és més dèbil, i no se sabrà defendre, perquè no pot, perquè no sap, perquè no vol?

Tots ho sabem que no serveix de res, l'Art,
només per torturar els que s'hi dediquen.
Música, Poesia, Pintura, Escultura!
Potser sí que pot causar una esgarrifança
a l'espinada de quatre innocents ingenus
que es senten transportats a un altre món
indefinible, a mig camí del cervell i la pell,
a mig camí entre la voluntat i el sentiment.

Influent i influenciat per veus majúscules (Góngora, Eliot, Ferrater, Pasolini, Herbert, Péguy, Baudelaire, Wordsworth, Leopardi, Dante, i també per l’habitant segur del cel o Paradís, Sant Bernat), Comadira és un referent i una contribució definitiva al teatre dels poemes que necessitarem sempre, amb obres intel·ligents que veneren l’existir ebri i alhora complaent dels dies i les nits, i amb homenatges a Verdaguer, Carner, Pla o Mercè Rodoreda, quan ha decidit de posar en escena els seus recursos dramàtics al llarg de 30 anys plens d’encàrrecs que va ben cumplir. Ara, 40 poemes, més un pròleg i un epíleg, fan Els moviments humans, una obra de les més destacabables de la seua producció. I no deixem de banda les 10 peces de teatre que va escriure, i ho recalcarem, imprescindibles, convidadores, tan nostres com els batecs del cor i les esperances que mai s’acaben. Ho diu i no és una falsa manera de posar messions:

L'Art és una droga dura.

Bartomeu Ribes