Si escoltàvem els analistes la nit electoral de les eleccions americanes, semblava clar per quines raons fonamentals havia guanyat Donald Trump: la butxaca i la immigració. El mantra es repetia contínuament. Els americans se senten més segurs, des d’una perspectiva estrictament econòmica, si comanda algú que sigui, com a mínim, anarcocapitalista. No es fien de l’esquerra, i molt manco si la titllen de woke. Perquè l’esquerra ha abandonat el seu pilar fonamental, la defensa de la classe obrera, i s’ha perdut en una trencadissa de batalles sectorials minoritàries que no interessen la majoria de la població. Escoltaves els analistes i tothom semblava convergir en la mateixa cosa.
A mi em venia al cap allò d’”el poble salva el poble”, que és profundament trumpista, i molt americà, en el sentit que la gent no ha de pensar que els poders públics la trauran de res i, per tant, a allò que s’ha d’aspirar és a haver de pagar el mínim possible d’impostos i, també, que l’estat sigui mínim. (Dit sigui entre parèntesi, em venia al record el que em deia una senyora que vivia a Califòrnia sobre el pla antiterratrèmols de la seua associació de vesins. Però això no ho hauria de fer l’Estat?, li vaig demanar. I em va respondre que de cap manera: cada ciutadà s’ha d’ocupar de protegir-se, sigui d’un terratrèmol, dels delinqüents, d’una malaltia o d’una hecatombe nuclear. L’estat no hi ha de fer res).
I, sense voler, anam al moll de l’os. I si la qüestió no és la butxaca o la immigració, sinó la identitat? No hi ha un punt de reclamació d’una identitat pròpia (bàsicament enfront de la cultura europea) per part dels ciutadans dels Estats Units d’Amèrica? Aquesta era la teoria d’en Serra Carné: és la identitat! Jo no hi calaria una mà al foc, però a França, els del Résémblement es diuen “identitaris”, igual que els seguidors de Viktor Órban a Hongria. O tants d’altres que, més enllà de l’economia o d’altres contingències reclamen, dins un món globalitzat, continuar sent ells mateixos.
Bernat Joan i Marí
