Quan en Ruiz Mateos —president de Rumasa, empresa que va ser expropiada pel seu deute milionari amb la Seguretat Social— es passejava per les espanyes vestit de Superman i va saltar damunt del ministre d’Hisenda al crit de “Que te pego, leche” vaig donar per descomptat que havíem tocat sostre en l’apartat dels ridículs a la política del nostre país. Que n’era, d’innocent. Mai no hauria pogut imaginar fins a on són capaços els nostres representants públics de sorprendre’ns, de tractar-nos d’imbècils i de posar-se al nivell del gamberret d’institut que crida “campana general!” mentre fuig passadís avall intentant que el segueixin la resta de companys.
Un parell d’anys després de la gesta de Ruiz Mateos, a un empresari, polític i cacic marbellí d’aspecte goril·lenc anomenat Jesús Gil y Gil se li va ocórrer mostrar el seu cos escultural a dins d’un jacuzzi i envoltat de noies mig nues per demostrar que allò del “que te pego, leche” només havia estat un aperitiu de l’estrambotisme que els nostres ulls haurien de suportar.
Després va venir l’era Aznar, tan rica en moments que voldríem esborrar de la nostra memòria. N’hi hauria prou per rememorar aquest expresident amb la boda amb ínfules de reialesa que li van organitzar a la filla, amb aquella llista de convidats que més endavant desfilarien pels jutjats acusats de corrupció, però em temo que el recordem més per l’speech de l’”estamos trabajando en ellou” i el seu accent texà forçat en una de les seves visites a George Bush. Inoblidable va ser també la seva dissertació sobre “Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo me tengo que beber”, amb aquell arrossegar les síl·labes i aquell balanceig davant i darrere que ens feia témer que anés de nassos a terra abans de consumar la frase. L’Ana Botella, per la seva banda, i qui sap si en un intent per evitar que el seu home acaparés tot el protagonisme, es va marcar una “relaxing cup of cafè con leche” que va fer la volta al món, i no precisament per deixar-la en bon lloc ni a ella ni a la capital del Regne en el seu…enèsim? intent d’esdevenir ciutat olímpica.
També va ser sonada l’estampida de l’Eduardo Tamayo i la María Teresa Sáez el dia del Tamayazo, i espero que no hagin caigut en l’oblit les respostes de Sáez a la comissió d’investigació: primer va assegurar que la interrogaven pel fet de ser una dona i, en veure que l’excusa no colava, va donar per finalitzat l’interrogatori amb un “No a todo”. I, setmanes més tard, repetició electoral, govern de Madrid per l’Esperanza Aguirre i au, aquí no ha passat res. L’Aguirre, per cert, va protagonitzar un dels millors episodis del costumbrisme atrotinat patri en escapar-se dels policies que li havien posat una multa d’aparcament, tirant a terra en la fugida la moto d’un dels agents.
Quan feia mesos que els espanyols s’enfrontaven a una de les pitjors crisis que ha patit i encara pateix el país, Rodríguez Zapatero, des del poder, ens assegurava que no havia motius per preocupar-se, que no exageréssim i no va dir “España va bien” perquè l’eslògan ja estava agafat. El clam de la realitat es va fer tan potent que arribat un punt era impossible negar-la, així que finalment es va ventilar el tema assegurant que vivíem una “desaceleración transitoria”, expressió que va rematar el ministre Solbes en afirmar que es tractava d’una “desaceleración acelerada”. Ai, senyor.
I podria seguir: tenim la detenció d’en Miguel Ángel Rodríguez per quadruplicar al volant la taxa d’alcoholèmia, l’intent d’agressió als passadissos del Congrés per part d’en Rafael Hernando a l’aleshores ministre Rubalcaba, el bolso de la Soraya Sáez de Santamaría ocupant el lloc d’en Mariano Rajoy en el debat de la moció de censura que va suposar la fi de la seva presidència, el rebuig a l’amnistia d’en Pedro Sánchez i la posterior defensa aferrissada d’aquesta mateixa amnistia quan li va convenir, el “se iban a morir igual” de l’Ayuso quan li van demanar explicacions sobre els vellets morts sense assistència a la seva residència. N’hi ha per no acabar mai.
Qui es pot estranyar, amb aquest panorama, que un home que s’ha saltat les lleis d’aquest país es passegi davant d’una multitud envoltat de policies i després s’escapoleixi i torni tan campant a casa seva? No, no em refereixo al rei Joan Carles, estic parlant d’en Puigdemont. Que sí, que ens va tenir entretinguts durant un matí i va proporcionar material pels debats als sacrificats contertulis que no fan vacances a l’agost però, tret d’aquí, algú ha mogut una cella? Jo dec estar immunitzada contra les collonades dels nostres polítics perquè vaig veure la notícia en diferit i com una vaca que veu passar el tren.
