La paraula fonyar prové del llatí vulgar FUNDIARE, furgar, remenar a fons, provinent de FUNDUS, fons. En un principi té el sentit d’aixafar una cosa per la pressió, per un colp fort o picant-la. La primera documentació d’aquest mot la trobam en un cronista i càrrec públic ben relacionat amb Eivissa: Ramon Muntaner, nascut a Perelada l’any 1265, autor d’una reconeguda Crònica, militar i batle d’Eivissa entre 1332 i 1336, any de la seua mort.
Però fonyar a Eivissa té un sentit específic: igualment té l’ús d’aixafar una cosa per la pressió, però bàsicament per la pressió del peu. Aquest ús no és tanmateix únic d’Eivissa, també en altres zones de parla catalana es fa servir la paraula fonyar com a sinònima de trepitjar, però en aquestes altres zones amb l’únic ús de fonyar raïm per fer-ne vi; segurament aquest va ser el primer sentit pitiús d’aquest mot, per més endavant generalitzar-se a totes les altres fonyades. L’acció de ‘fonyar la verema’ la trobam explicada al Diccionari català-llatí de J Lacavalleria, publicat a Barcelona l’any 1696. Un interessant material de l’escriptor mallorquí Marià Aguiló (1825-1897) publicat per l’Institut d’Estudis Catalans amb el nom de Diccionari Aguiló, en vuit volums entre 1914 i 1934 explica també que a Eivissa es diu fonyar al que en altres comarques es diu trepitjar.
La relació de fonyar amb el vi la trobam en diferents textos catalans produïts a Eivissa: La paraula fonyador, derivada de la que avui comentam i que fa referència al recipient dins el qual es fonya el raïm, la trobam citada en un document eivissenc del segle XVII, els Capítols de Política i bon govern de l’illa d’Eivissa fets en 1655 on es fixen, entre altres preus, les tarifes que han cobrar els fusters: que los fusters no pugan excedir de…fonyador quinse sous.
Marià Villangómez, a L’any en estampes, (1956) dóna un to literari al mot que avui estudiam: “amb el falçó de la verema a la mà i els peus rojos de la fonyada, l’any agrícola s’ha acabat”.
També a les rondalles eivissenques hi trobam exemples d’una paraula tan viva en la nostra llengua. És a la titulada ‘Es sac d’en Labranyà’ en la qual en Murades, el gegant que habitava -en un temps i segons la literatura popular- el castell de s’illa Murada, situada al municipi de Sant Joan de Labritja, a l’est de la punta de sa Creu, mentre encalçava na Marieta heroïna protagonista d’aquest conte, amb aquells peus tan grossos i aquelles passes tan llargues no mirava a on fonyava.
La paraula enfonyar, que té el sentit d’amagar, de posar a dins, d’introduir dins un cos, té el mateix origen que fonyar.
Molt interessant aquesta secció i, especialment, la d’aquesta veu. Enhorabona! A veure si em sabéssiu explicar però, l’ampliació semàntica del verb «fonyar» a ser envestit per algun vehicle. O ho he somiat o és una forma ben nostre dir: «varen fonyar la tia Maria travessant sa carretera». No em faceu gaire cas, som viler, i per alguna banda m’ha de sortir. Interpret que no expressa literalment que les rodes li fonyaren el peu, a la pobra tia Maria, la qual, per cert, ja està bona i només va ser un surt! Endavant amb la secció!