Elionor, per Oti Corona | Noudiari.es

Elionor, per Oti Corona

Oti Corona /

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

Miquel Martí i Pol enceta amb aquests versos la vida de la petita Elionor, que al llarg del poema creix, es casa i té fills, i la seva primera filla també es diu Elionor i també té catorze anys i tres hores quan es posa a treballar. Descoratjadora imatge d’una època en què l’únic destí que esperava a les obreres era el de casar-se, parir i tenir un bon grapat de fills i filles que també entrarien ben aviat a treballar a les fàbriques, en una espiral infinita d’infàncies i vides sotmeses al “sí senyor” i al “bones tardes”.

Així va ser fins que l’educació es va fer pública, gratuïta i obligatòria, i l’Elionor per fi va poder canviar l’escombra per la motxilla i la grisor de les finestres de la fàbrica per les parets folrades de murals i treballs infantils de les escoles. A diferència de la seva mare i la seva àvia, l’Elionor es fa gran en una societat on ja no es qüestiona el seu dret a tenir una infància, a jugar, a seguir estudiant i a tenir experiències que l’ajudin a madurar i a créixer.




Cal enorgullir-se d’un sistema educatiu que ha estat essencial per fer aquest tomb, de l’aposta que vam fer en el seu dia per dignificar la feina de mestres i professors i de la lluita per augmentar la inversió en escoles i instituts públics fins aconseguir que l’educació fos, a més de pública i gratuïta, universal.

Els partits de dretes porten des d’aleshores posant les urpes a les nostres escoles sempre que els és possible: en redueixen els pressupostos, desvirtuen la feina de les mestres, intenten normalitzar la segregació de nens i nenes, menteixen dient que la concertada “també és pública”, menyspreen les millores en els resultats dels nostres estudiants, s’inventen disbarats sobre mestres diabòliques que es dediquen a vigilar en quin idioma parla l’alumnat durant les hores de pati.

L’educació pública els fa pànic, i no és d’estranyar. Ells són els hereus dels senyors que posaven a treballar les nenes quan encara duien trenes i eren tendres i cantaven mentre passaven l’escombra, pelades de fred entre les parets de les fàbriques humides i fosques. L’accés a l’educació era un privilegi dels més adinerats, i a ells els semblava que això era el correcte. Maleeixen el dia en què vam trencar el cercle perquè saben que una ciutadania educada serà més exigent amb els seus governants i no es conformarà amb les engrunes que els llencin els senyorets.

Saben, sobre tot, que l’esquerda més profunda que la classe obrera li ha pogut fer mai al sistema és treure l’Elionor de la fàbrica i donar-li educació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *