Bernat Joan i Marí / Ha provocat unes quantes respostes el fet que aquest mitjà qualificàs com a “eivissenc” un tipus que fa de model i que està detengut acusat d’apallissar la seua al·lota. L’home fa de model i presenten com a mèrit seu el fet d’haver festejat amb na Paris Hilton. L’anècdota em duu a plantejar alguns comentaris (també dubtes) sobre què és ser eivissenc, al cap i a la fi sobre la identitat eivissenca. Començ per dir que les identitats són dinàmiques i que allò que avui defineix potser fa tres o quatre dècades no era tan significatiu. O que eren significatives altres coses. Per exemple, podríem dir que avui és determinant el fet de parlar eivissenc per ser-ho? Segurament no. Fa quatre dècades, en canvi, resultava totalment imprescindible. Encara diria més: parlar eivissenc era definitori per considerar que algú ho era.
Haver nascut a Eivissa ja et converteix automàticament en eivissenc? Pens que no.
Haver nascut a Eivissa ja et converteix automàticament en eivissenc? Pens que no. Hi ha molta gent que ha nascut a Eivissa per a la qual la nostra illa només és una referència geogràfica. Haurien pogut néixer aquí o a Palma, o a Mònaco, o a Marbella i, identitàriament, serien exactament igual com són ara. Per tant, podem dir que siguin eivissencs? D’altra banda, hi ha gent que no ha nascut a Eivissa però que ha adoptat la nostra illa com a lloc de residència, que s’hi sent integrada i que es considera plenament eivissenca. És necessari, haver nascut a Eivissa, per ser eivissenc? Trob que és ben clar que no: un percentatge ben elevat dels eivissencs ha nascut a d’altres llocs.
No voldria de cap manera que algú entengués que estic donant carnets d’eivissenc. També ho trob horrible
No voldria de cap manera que algú entengués que estic donant carnets d’eivissenc. També ho trob horrible. Ningú s’identifica pels altres. Vull dir que, fonamentalment, allò que fa que un sigui eivissenc o no ho sigui és que s’identifiqui com a tal. I no com a mera referència geogràfica, sinó com a identitat compartida. És eivissenc bàsicament qui se sent eivissenc, qui se sent part d’aquesta societat, qui vol ser- ho. No qui en presumeix perquè queda bé als platós de les telebrosses però no comparteix res d’allò que ens identifica col·lectivament, ni se’n sent.
S’estàtua den Vara de Rei plora per sa columna d’avui, Bernat.
Bernat,me siento tan identificado con lo que dices que no dudaré en invitarte a unas birras el próximo 12 de octubre…M´has fet plorar i tot….
Bien dicho y mejor explicado. Enhorabuena Bernat!
Aquesta illa esta plena de fantasmes «eivissencs» que no saben lo que es un sofrit pagés,un cuinat o un bon guisat de peix.
Bernat,puedes sentirte orgulloso.Estamos todos de acuerdo.Una hermandad inquebrantable.Hay mas cosas que nos unen que las que nos separan.Y por fin has conseguido(por ahora) que Brubaker no hable de Espanystan ni de los Borbones.Creo que vamos bien
Bernat, aquesta vegade,si
Completamente de acuerdo con Ud. Bernat, esta «roqueta» es de quien la ama y defiende. Bona nit i salut, molta salut.
Bon dia a tothom. Sí que n’estic content, que estiguem d’acord! De fet, estic convençut que, en la majoria de coses, hi estam. I que coincidiríem que determinats fantasmes queden autoexclosos de la societat que volem compartir. Gràcies a tots, una vegada més, pels comentaris. Salut, molta salut, i ànim!
Deberías poner estos comentarios en un marco, no siempre estamos todos de acuerdo con lo que dices.
Mi padre decía que el buey no es de donde nace, sino de donde pace.
UN EIVISSENC EMPALTAT y a mucha honra
Hasta yo estoy de acuerdo.