I també reia, per Ferran Moreno Castillon

Aquell dia no el podria oblidar mai, per molt que ho volgués, els fets estaven tatuats en el seu record i el dolor era cisellat a la seva ànima.

Va patir molt i va voler oblidar-ho, va tornar a la seva vida normal, amb la seva gent, com sempre. Però havia comés un pecat que no se li perdonaria, va voler ser normal i oblidar la barbàrie. Passejava pel carrer, anava al cinema i també reia.

La gent la mirava i xiuxiuejava al seu pas perquè sortia de casa seva amb vestits de colors -els mateixos que tenia abans d’aquell dia- i feia petons als amics com es fan, ens feim, tots els amics. Abraçava les noies i també reia.

Era una dona jove, alegre i amb ganes de viure i no va voler convertir-se en una llastimosa figura vestida de dol per molt que patís i que el dolor encara habités dins seu. No era fàcil intentar oblidar-ho tot i encarar la vida amb optimisme. De fet, potser ni tant sols volia oblidar, només suportar-ho i seguir viva, continuar vivint amb l’esperança de què el demà faria el seu joc i ella no hauria de patir més. Vivia i també reia.

No havia entès perquè les dones no son iguals que els homes, perquè hi ha dobles escales salarials, perquè la cuina i el llit son els imperis de les reines i perquè ella o qualsevol altra dona, no era considerada igual que els homes. Havia sentit que les nenes juguen amb cuinetes, que fan gimnàstica rítmica i no futbol, que s’han d’arreglar per estar guapes, que les nenes no discuteixen, que estan més mones calladetes, que la casa i els fills son el seu futur, que no cal que pensin massa… però ella va decidir ser independent, sentir-se orgullosa de la seva condició de dona i estudiar o treballar, conèixer gent, nois i noies, xerrar amb tots i no tenir prejudicis que la fessin apartar ningú del seu costat. Volia gaudir de la seva joventut, de la seva oportunitat de conèixer món i persones. Gaudia de tot quan podia i també reia.

Aquella nit va ser diferent i tot es va ensorrar. Uns llops àvids de satisfer els seus instints primaris, envalentits per la companyia mútua dels altres membres de “la manada” la van violar

Aquella nit va ser diferent i tot es va ensorrar. Uns llops àvids de satisfer els seus instints primaris, envalentits per la companyia mútua dels altres membres de “la manada” la van violar obligant-la a mantenir amb tots ells relacions sexuals en un portal de Pamplona. Per sorpresa i valent-se de la força del grup, entre les 3’11h. i les 3’26h. de la matinada del 07 de juliol de 2016, la noia va ser obligada, forçada, vexada i abusada per uns salvatges que se’n reien i ho gravaven en els seus mòbils, orgullosos de les seves gestes.

Ella, aterrida i xocada, només pensava en que tot s’acabés i poder fugir, resava potser i segur que plorava, però no cridava, no podia perquè l’estaven violant uns cafres, estaven abusant del seu cos entre riures i bromes,
ella sola en un portal envoltada de cinc individus, nua i feble. 15 minuts de patiment infinit, de dolor intens. 15 minuts d’angoixa i de violència, agafada pels cabells, pel coll, per la cara i envoltada d’animals en zel, enardits i orgullosos de la seva condició de mascles. La van deixar tirada al terra, abandonada i nua. Ella, en la soledat bruta del silenci, va tenir esma per sortir al carrer i esperar, implorar, que la recollís algú.

16 mesos després, la dona valenta que va denunciar la seva violació a mans de mascles salvatges, ha tornat a ser escarnida pels mateixos que la van ferir i van desfer els seus somnis en aquella fatídica nit pel conegut argument de què ella no va oposar resistència a les relacions sexuals que van mantenir amb ella. És un insult gravíssim a la intel·ligència de la gent i una ferida profundíssima en la víctima, una dona jove que només volia i vol viure com una persona anònima i normal. I encara va més lluny l’escarni, perquè els cinc animals participants de la bàrbara violació, atiats per la concepció masclista de què les dones son objectes al servei dels homes que encara impera en aquesta espanya analfabeta i ignorant, volen convertir a la víctima en acusada d’un delicte tant greu com intentar refer l seva vida després d’un episodi tant cru, salvatge i dolorós com els fets ocorreguts en aquells 15 minuts del dia 7 de juliol de 2016 dins d’un portal de Pamplona, perquè ella, una dona víctima de violació, va tornar a sortir al carrer per viure, per passar pàgina, va tornar a ser una dona lliure i viva, feia petons als amics i sí, també reia.

Per Ferran Moreno Castillon, “Ferru”.