N’escric no per expressar cap tipus de patriotisme ni de consideració de pertenència d’aquesta ciutat autònoma (Sabta, en àrab; Ceuta, en espanyol) del nord d’Àfrica. Porta d’entrada, per cert, a la Unió Europea. I frontera fràgil, com s’ha demostrat recentment.
N’escric no per res del que he exposat abans, sinó per posar de manifest com, en un espai de devers disset quilòmetres quadrats s’hi poden expressar -si més no, simbòlicament- les desavinences entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica.
Amèrica té un tracte especial amb el Marroc. Té un origen fundacional. Mulai Ismaïl, xeic d’una part de l’actual Marroc, sembla que va ser el primer a reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica. Arran d’això, els Estats Units varen decidir que sempre donaran suport al Marroc en les seues trifulgues de caire regional. (Apuntem com a trifulga d’aquestes característiques la reivindicació de Sabta i Al-Maliya com a part del Marroc, per part del regne al·lauïta).
Les relacions entre els Estats Units i la Unió Europea no viuen la millor temporada. La lluna de mel entre USA i Marroc es manté ben viva. El Regne d’Espanya és al flanc sud de la Unió Europea, aparentment un flanc dèbil (també ho és el flanc est, amb Rússia; el nord, amb els mateixos, i l’oest, encara que més dissimuladament). Per això el Marroc pot estirar una mica més, a veure què passa, mentre a Espanya no saben gaire bé com poden reaccionar i un grapat de líders europeus s’ho miren amb alguna cosa més que una lleu impaciència.
PS: no faig valoracions ètiques sobre el tracte especial USA-Marroc. Pens que Catalunya també l’haurà de tenir, quan s’independitzi, amb el primer país que la reconega.
Bernat Joan i Marí
