Cicle «Anem al Cine», només per a cinèfils, per Toni Roca

I ho és en el sentit quasi absolut del terme, del concepte si així ho vol l’intel·ligent lector que té el plaer de llegir-me cada setmana.

Aquesta vegada els programadors del cicle ‘Anem al Cine’ -més de 25 anys en la bretxa, en la trinxera-  dos savis en la matèria, han optat per un contingut més específic. És el triomf del cinèfil, un sector, un col.lectiu  que des de la seva aparent modèstia ha fet que a hores d’ara mateix el cinema tengui una importància perfecta. Tots sabem que sense els cinèfils no hi ha cinema, sense el cinema no hi ha vida. O perfectament tot el contrari. Depèn. En realitat tot sempre depèn. El cine no el fan els productors, el fa el cinèfil. I una atenta lectura del nou cicle -reobert amb l’excel·lent Visages villages, d’Agnès Varda, pionera de la nouvelle vague- ens ho confirma. Aquesta és una programació  feta en exclusiva per als cinèfils, per a gent molt entesa en l’art de les imatges. El primer coet, coet d’alegria, fou l’esmentada pel·lícula.

Llavors altres títols ens criden l’atenció. Per exemple,  78/52, la escena que cambió el cine.»Aquest documental -poden llegir el programa de mà- dissecciona els 72 plans i 52 talls que varen rodar llarg de set dies  per a conseguir gràcies a un prodigi de muntatge d’una de les més famoses seqüències de la història del cine…». Parlam de Psicosis, d’Alfred Hitchcock.  Més comentaris sobre el tema seria caure en el ridícul. Al marge de72/52… s’ha de destacar un dels millors films de David Trueba, Casi 40, i també Loving Vincent, sobre el pintor Van Gogh, Les distàncies d’Elena Trapé, a projectar en versió original catalana però subtitulada en castellà. O Western, dirigida per Valenska Grisebach. I així fins al proper 27 de desembre. I per a l’any que ve, lògic, La novia, veritat?

Per Toni Roca.