-Ja començ a estar tipa d’anar per llocs on individus que no tenen res a veure amb Eivissa (excepte que en xuclen la mamella, hi afegiria jo) et miren com si fossis una merda.-em deia, fa dies, una amiga, empipada per com l’havien tratada a locals d’aquesta illa individus forans poc amics dels indígenes.
Ho vaig sentir i em va venir una mica de turismofòbia.
-L’home em deia per on havia de circular -em comentava un taxista, de camí cap a l’aeroport-: ell, de fora, turista a Eivissa, se sabia el camí millor que jo. Al final, em va insinuar que havia volgut estafar-lo, i jo, ofès per aquesta insinuació, no li vaig acceptar que em pagàs la carrera. La vaig fer de franc. No volia els seus fotuts sous per res. Que se n’anàs a pixar s’alga!
Ho vaig sentir i em va venir una mica de turismofòbia.
-Ui, no sé si porten l’etiqueta adequada per entrar en aquest lloc -els varen dir a unes amigues, que anaven a un lloc de moda. El tipus se les va mirar de dalt a baix, amb cara de fastig, i, finalment, com qui fa una grandíssima gràcia, les va deixar passar.
M’ho contaren i em va entrar com una mena de turismofòbia.
Una camiona negra pita i torna a pitar a les quatre i mitja de la matinada, per portar els turistes d’una casa vesina de festa, supòs. Jo estava dormint i m’han despertat, i m’ha entrat com una cosa que no sabria si qualificar de turismofòbia, o com.
Al matí, em trob un parell de plàstics davant la porta de casa i aquell sentiment, com de manera espontània, sent que va augmentant.
No augmenta, en canvi, quan uns jóvens estrangers es pensen que em poden demanar que els porti no sé on perquè el seu taxi no ha comparegut, com si un servidor de tots vostès es dedicàs a fer es taxi. I no augmenta perquè, entre tanta petulància, prepotència i aseneria, ja ha arribat al capdamunt.
Bernat Joan i Marí
