El sindicat STEI Pitiüses va presentar, a començaments d’enguany, el pla de xoc per a l’ensenyament en català. Un tema important, que ve de lluny i que ja fa tremolera només de plantejar-lo, temorenc que és un, no debades procedent de les últimes fornades generacionals on se’ns va fer l’absoluta immersió educativa -i tocant aquest punt sempre pens en la pel·lícula d’Almodóvar, La mala educación (2004)- en el castellà d’aquells anys tardofranquistes que desembocaren en la Transició, de la qual ja n’han passat cap a cinquanta, els cabells blancs bé que ens delaten, i més encara, quan continuam, en segons quins assumptes, com quan Sant Pere va perdre la sabata i ningú la va sebre trobar. Com que vaig rebre notícia i invitació de l’acte que s’organitzava, la xarxa és un mitjà convocador i de fàcil abast, me n’hi vaig anar a escoltar què s’hi deia.
Reconec un escepticisme ja de mitja o de gairebé llarga durada, en el meu esperançador, fill de l’optimisme de la voluntat gramsciana, però s’ha de reconèixer que bastant diletant, reduït a un estat d’ànim de baix to, el meu, que fa referència a la normalitat lingüística, de la qual tampoc se’n sap ben bé en quin estat s’hi pot trobar, ara mateix, si és que no l’han ingressada on les urgències resideixen de per vida, i ja per fi ha deixat de ser aquell assumpte pendent, enverinat d’odis una mica primaris, i ignorantots de la lletra ce trencada, de la recuperació dels noms dels llocs i dels carrers i de les places, però escrits amb correcció gramatical, en fi, de promeses mai complides, de moltes passes cap a endarrere, de ressurreccions d’un temps passat que mai va ser com l’explicaven que era, de solucions diàfenes que alguns confonen amb les ganes d’emprenyar o de viure a contramà de qui dirigeix l’orquestra, els grans negocis, i quan li plau, mana silenci o a cantar tothom com, ara que torna a parlar-se’n, per temes de més d’un romb, Julio Iglesias.
L’espectacle és depriment, i ja ho sabíem, però costa d’avesar-s’hi. L’esforç d’aprendre una llengua ha de començar per respectar-la. Com a mínim, i no és suficient. Ser de parla catalana, i ser d’Eivissa, com crec que també ho és ser de Formentera, no pot servir-li a ningú per a negar-nos el dret a mantenir la legalitat, tan plena de mitges tintes, segons la qual l’ensenyament, en determinats nivells, ha d’impartir-se al 50% en català, vulguis no vulgues. I això pareix que no es cumpleix, i a peu de carrer salta la gallina, i en les ocasions que tots sabem, o no volen entendre’t o t’insten a què canviïs d’idioma.
Pompeu Fabra, el nostre homenot i autor essencial d’aquell gruixut diccionari de tapes vermelles que guardam i consultam gairebé com un oracle, va dir: L’ideal que perseguim no és la ressurrecció d’una llengua medieval, sinó de formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera. Hi ha allò tan visceral i inoportú com l’autoodi, l’anonimat malaltís, la negació de la conseqüència que ens fa ser on som, però com si fòssim d’una altra banda, i tampoc crec que sigui gaire bo anar sempre per enmig i, com solia pactar-se, primer matar el porc i després ja salvarem la llengua.
Bartomeu Ribes






