L’aventura de llegir llibres d’assaig, enc que siguin de no gaires pàgines, en aquest cas no passa de les vuitanta, en temps de convulsa nova guerra -curta, llarga, no se sap, de moment, de quina mida- a la llunyana Pèrsia i a l’envitricollat Orient Mitjà, que hi toca. Pregunta fàcil de no saber com contestar-la, ni ara ni mai: què els hi passa als qui dominen el món? Petroli i preus emmetzinats pel que fa al que costaria comprar-se o llogar una casa a la nostra illa, que abans li deien blanca i ara ni se sap. Disculpau aquest incís, que no ve a tomb, si no fos per la precarietat del que suposa viure com les persones a un món, i aquest és el nostre cas, de 572 quilòmetres quadrats, i els que el mercat negre ha provist, segurament en guanyar-li la terra, a la mar i a l’aire, algun bocinet.
El llibre és aclaridor, sobre una època nefasta com la que vivim, la que alguns volen reinterpretar amb arguments de baixa estofa, i conduint contra les normes pàrvules -diuen ser llibertaris, l’ala més dretana del Pentàgon que Trump ha ocupat, sense la K de Kafka, però amb la poca vergonya dels macarres de tota la cinematografia de la sèrie B- del que abans, sent veritat, ara vol fer-se passar per mentida. Títol del llibre: Feixisme i populisme. Mussolini avui (Editorial Afers-Raig Verd, Catarroja-Barcelona-Palma, 2025). L’autor és Antonio Scurati (Nàpols, 1969), un nom reconegut, i amplificat en grau enorme, gràcies als seus treballs, indispensables i molt exitosos, com M. El fill del segle, sobre el ja esmentat dictador italià Benito Mussolini, un treball descomunal sobre el qual n’ha ampliat la publicació de més assajos, fins a, de moment, oferir-nos-en una descomunal tetralogia que, tal vegada, seguirà ampliant-se, i ho agrairem en la mesura de les nostres possibilitats lectores.
Que el feixisme sigui tant notícia ara mateix, i segur que el tema ja ve de bastant més lluny que no uns pocs dies, quina barrabassada! I això quan Europa hauria d’assumir el seu bagatge d’humanisme esperançador, és del que millor podria enorgullir-se’n, entre els farsants d’aquesta nova lluita universal que les grans potències es permeten en les hores de màxima audiència. La història no ensenya el que podrà passar, sinó el que, havent passat, va deixar uns senyals que no poden oblidar-se, o és bastant millor que no s’oblidin, per seguretat i per a no quedar-nos, com alguns demagogs volen, sense memòria, sense lligam tangible amb el que va ser i, en canvi, no ho voldríem que ho tornàs a ser. La traducció de Gustau Muñoz demostra l’extraordinari ofici d’aquest insubstituïble intel·lectual valencià. Ens ofereix, de nou, com sempre, amb llum i subratllats necessaris, un breu epíleg: sols en copiaré un tast mínim: L’antifeixisme com a component indestriable de la democràcia, quina gran lliçó!
Bartomeu Ribes
