L’any 1960 Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat per allò que s’anomenà “fets del Palau”. Al Palau de la Música Catalana la gent, posada dreta, va cantar el “Cant de la Senyera”, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, amb la presència d’uns quants ministres de la dictadura franquista. Llavors, als carrers de diverses ciutats i pobles del Principat varen aparèixer una mena de pintades premonitòries: Pujol Catalunya, deien, senzillament.
Ara un tal José Ricardo de Prada, jutge de l’Audiència Nacional (un tribunal que fa anys que hauria d’haver deixat d’existir, incomprensible en democràcia), ha decidit que havia de fer anar Jordi Pujol, amb 95 anys i salut més que delicada, a Madrid, per comparèixer davant ell mateix. Perquè, ha dit, volia tenir-hi un intercanvi personal. En persona. No se li ha acudit, ni per un moment, al tal de Prada, que per tenir un intercanvi en persona amb Jordi Pujol, ell mateix, el jutge, que sembla més jove i amb més bona salut, s’hauria pogut desplaçar a Barcelona i entrevistar-se amb el president 126.
Però es tractava de demostrar qui mana. I això ha tornat a ser -Espanya mai no falla- una lliçó per als catalans. També per això han tornat a aparèixer pintades Pujol Catalunya a molts llocs del Principat. Perquè no desaparegui la memòria històrica. Per tenir present el passat, per no errar el camí cap al futur.
PS: amb perspectiva, la Història posarà al seu lloc el president Pujol. Al jutge que ha volgut abusar d’ell no el recordarà ningú.
Bernat Joan i Marí
