L’antic conseller mediambiental se’n fa creus.
Encara recorda com anys enrere, poques setmanes abans d’unes eleccions al Consell on el seu partit i les esquerres en general es jugaven el coll davant l’auge de les dretes insulars comandades per un candidat infal·lible, els xàrters de nogensmenys dubtosa legalitat de l’estany des Peix, ennigats perquè els volia llevar les embarcacions d’allí, esbombaren a tota la premsa que ell, responsible del benestar natural de l’illa, incomplia la legislació vigent del Parc Natural de fireta fondejant el seu llaüt «de forma il·legal en un mort de formigó» a la badia d’es Pujiol·li a menys de dos-cents metres de la platja.
De res va servir que explicàs que el fondeig en aquell indret era una mesura «transitòria» a l’espera de poder posar l’embarcació a escar quan l’empresa a la qual havia sol·licitat serveis de manteniment disposàs d’un espai lliure. De res va servir, tampoc, que retiràs l’embarcació quasi immediatament.
En un parell de setmanes arribaren les eleccions i el candidat infal·lible i els seus coalitzats sequaços s’apoderaren del tron amb majoria absoluta. L’antic conseller sap que no fou culpa seva que això fos així. Tot i que més d’una volta el pensament el castiga recordant-li que en una illa mínima com aquesta sovint les coses van d’un grapat de vots, i que potser si s’hagués estalviat amarrar el llaüt en aquell mort davant l’arena de la piccola república italiana, ves a saber si aquella majoria absoluta no hauria estat i, tal volta, ens haguéssim estalviat els indecorosos fets que s’esdevingueren poc després d’iniciar-se la nova legislatura.
Això, però, és aigua passada que ja no mou molí. Una realitat alternativa només existent en una dimensió paral·lela on les coses s’haurien desenvolupat d’alta manera i ell qui sabés si hauria continuat al capdavant d’una àrea que no li havia donat més que maldecaps i que l’havia allunyat perillosament de la música, la seva gran passió.
*******************
Amb la nova temporada, el nucli turístic transalpinitzat s’ha despertat de la letargia hivernal. Durant setmanes, operaris del nord del continent al nostre sud havien esmerçat esforços conjunts amb treballadors del sud de les Índies per a emblanquinar façanes, ultimar obres i polir tants detalls com ha set possible deixant el poble en ordre de revista.
Ara ja se senten les molestes rodetes de les trolley arrossegades voreres amunt pel turistam. Formiguetes de camí als apartamentets a preu d’or on amuntegar-se uns quants dies de sol i remull a ses Illetes, selfies al Bitch club de torn, dutxes per sobre de les seves possibilitats, degustació de pizza local, oci nocturn mancat de restriccions…, i tornam a repetir la mateixa jugada jornada rere jornada acumulant certa ressaca de vodka de garrafa oculta rere ulleres de sol, allà a l’arena, amuntegats també, mentre es refreguen amb crema factor cinquanta de destrucció massiva del medi marí.
És el moment en cui tots els negocis floreixen desplegant els seus encants, envaint els carrers de colorits cartells amb cartes de preus cars i lletres vistoses, cartells de festa noctàmbula i ofertes de saldo per als milanesse engominats de tres voltes el nostre sou.
No li agrada aquesta època. De fet, a ningú li agrada; massa gent, massa brutor i massa caps de cul fent es bambo amunt i avall amb la moto com si això fos una extensió de Nàpols i les pitades constants una harmonia orquestrada per un grapat de mamelucs engatats. … Però s’ha de suportar. Són sis mesos de temporada, de munyir la mima que dona sous a l’empresariat local i feina a tot un estol de nacionalitats arribades a l’illa a la recerca dels beneficis que el seu polserós poble no els oferirà. Si de cas, a l’hivern les olives, pero a l’estiu només calor insuportable i endogàmia entre cosins.
*******************
Aquest dissabte les coses venien capgirades. Tenia pressa en arribar a una cita del grup de clàssica i es Pujiol·li estava totalment col·lapsat per la ‘celebració’ de la Mitja Marató. Enguany la cursa rondava per la circumval·lació, que era tallada per al pas dels ‘atletes’. No quedava altra opció que travessar per dins el poble, una idea que també havien tengut algunes desenes més de conductors i que havia convertit la circulació pel carrer de s’Espalmador en una cursa de caragols coixos.
«Arribaré tard», assevera mentre es grata nerviós el petit tatuatge d’una arpa daurada que té a l’avantbraç. Aquest motiu unifica dues de les seves grans predileccions: La música i la cervesa Guinness, reminiscències dels seus estudis al Conservatory of Music and Drama de Dublín, on va especialitzar-se en Música Clàssica amb postgrau en Música Tradicional Irlandesa i va desenvolupar una particular devoció per la Stout negra i per les pèl-roges.
Durant el lent recorregut, ha anat buscant alguna plaça per a aparcar i continuar a peu. Però no hi ha hagut manera i ara ja fa vuit minuts de rellotge que està aturat enmig del carrer taponat de cotxes pel davant i pel darrere. Fa sis minuts que ha aturat el motor i uns quatre que, gairebé sense voler, s’ha fixat en la plaça de zona blava que té just a la seva dreta. Està ocupada per diverses motos de l’empresa de rent a car que li queda just a l’esquerra i que pertany a cert polític insular amb una insana predilecció per les polítiques noctambulesques de l’illa del costat.
Quina barra!, un espai menys per a aparcar en un poble on estacionar en plena temporada és tot un repte. I just avui, amb la marató dels collons, una quimera.
*******************
Just davant les seves oficines, idò, el negoci de lloguer de vehicles ha ocupat l’espai blau amb diverses motos i banderoles publicitàries dels seus productes estrella. A més, sembla que han llevat el senyal d’aparcament regulat i no hi ha cap rastre de cartell de “reserva per a vehicles de lloguer”, ni tampoc la preceptiva marca rectangular pintada de groc que indica que l’espai està destinat a aquest tipus de vehicles i que el negoci paga la corresponent taxa al Consell, uns sous que la institució insular podria invertir posteriorment en el benestar de la societat illenca. En, per exemple, campanyes en favor d’un habitatge digne i assequible per a tothom.
«No pot ser», pensa. Algú se n’hauria d’haver adonat, si això fos una infracció. És zona blava, hi passen els controladors tots els dies per veure si hi ha cap vehicle o empresa contravenint les ordenances. Fins i tot la Policia Local hi passa de tant en tant tot fent la patrulla. Algú se n’hauria d’haver adonat, que l’establiment del conseller de Deshabitatge i Promoció de l’Oci Nocturn i Bitch Clubs està infringint les ordenances que s’apliquen a tots per igual. … O potser passa com amb la justícia dels espanyols: Que és igual per a tothom excepte per al campetxano defraudador de Dubai. Potser el molt honorable conseller es creu el reietó inviolable d’aquella Itàlia en miniatura?
Llavors pensa que tal volta és una cosa puntual. La veritat és que tot i que passa sovint per allí davant, mai s’hi havia fixat. Decideix, doncs, atorgar-li el benefici del dubte. … Però uns dies després, en tornar a circular pel mateix carrer, torna a trobar-se amb el mateix espai de zona blava, ara amb un Méhari i a terra, una catifa plàstica de color negre que cobreix maldestre gran part de la pintura blava.
Això, pensa, ja entraria dins el capítol de les coses fetes amb ‘nocturnitat i traïdoria’, així que decideix que a partir d’ara hi passarà en poder, tot fent un rodeig en el seu trajecte habitual, per a acabar de fonamentar les seves sospites.
Així ho fa. Primer, una volta al dia. Va veient com a voltes hi ha el Méhari, d’altres les motocicletes i fins i tot una mena de petit vehicle elèctric que hi entaforen ocupant, també, part de l’espai de càrrega i descàrrega contigu a la plaça d’estacionament regulat ocupada irregularment.
A més, també s’hi acaba fixant, el conseller trabaja alguns dies al negoci atenent la clientela, cosa que segons la Llei d’Incompatibilitats d’Alts Càrrecs de les Illes Balears i el Codi de Conducta i Bon Govern signat pels polítics del Consell, que també es pren la llibertat de consultar, contravé la legalitat vigent, ja que un conseller del turistam no pot treballar en un negoci de lloguer de vehicles destinat al turistam.
*******************
Amb el pas dels dies, el fet de passar per davant de la zona blava ocupada a fer una foto es va tornant una obsession. Ja no hi passa una sola vegada, sinó dues i poc després, sempre que troba un pretext per a escapar-s’hi i prendre una instantània de seguiment de la infracció, que meticulosament va descarregant i penjant al núvol per a deixar constància de les irregularitats cometies per l’inefable conseller.
Per a no aixecar sospites, es va canviant de roba i fa servir diversos barrets, gorres, ulleres de sol i fins i tot un bigoti postís per a amagar la seva identitat tot aprofitant el pas de grupets de turistes per a camaleonitzar-se amb ells i transitar per davant de l’aparcament manllevat sense aixecar sospites.
Va acumulant proves de la mala praxi mentre rumia què passarà el dia que tot se sàpiga; què en pensaran els de la Pimef i els altres empresaris, els que paguen religiosament la seva parcel·la groga per a ficar-hi els vehicles de lloguer sense envair la zona blava per la cara? Com reaccionaran, des del Consell, davant d’una actuació tan vergonyosa i insolidària per part d’un dels membres de l’equip de govern? I els polítics de l’oposició; demanaran el cap de l’infractor o amagaran la testa pròpia sota l’ala?
Té dubtes, la veritat, perquè les corrupteles, a les esquerres, sempre penalitzen…, però a les dretes no tant. Només cal veure a l’amic d’en Marcial Dorado, el Narco galego, assegut dalt de tot de la poltrona del ppartit, havent guanyat en vots les darreres eleccions i donant lliçons d’ètica i moral cristiana a tort i a dret malgrat les vacacions compartides amb el capo de la farina colombiana importada directament a les Rías Baixas i distribuïda a mitja Europa en el doble fons de caixes d’Albarinyo ‘O Pazo de Meirás’.
Els dubtes, però, no l’aparten del seu objectiu. Una altra cosa és la feina, on no acaben d’entendre per què desapareix a estones i comença a acumular retards i a sobrecarregar d’encàrrecs els companys. Les coses estan a punt d’anar-se’n de mare i així li ho fa veure el seu amic de la infància i ara director del negoci on treballa, que en confiança li prega que aturi les seves absències poc justificades i retorni a la senda de la normalitat i l’equilibri.
No fa falta més. El subtil toc d’atenció i la compilació més que raonable de multitud de fotografies provant l’ocupació il·legal de la parcel·la blava ja són prou per a passar a la següent fase: La denúncia.
Aquell mateix vespre entra a l’OVAC i omple una instància genèrica adreçada a la conselleria de Mobilitat explicant amb tot detall la infracció que, al seu entendre, està cometent l’empresa de lloguer vinculada directament amb el càrrec polític. Acompanya el redactat amb un recull de fotografies datades on es demostra que l’ocupació il·legal de la plaza de zona blava no és un fet puntual, sinó que fa setmanes que dura.
Demana, per tant, que s’esmeni la irregularitat i que se sancioni el negoci de rent a car en qüestió, així com als seus responsables, per contravenir les ordenances municipals llevant un espai d’aparcament per a residents i no pagant la taxa que correspondria a més d’ocultar sota un plàstic negre la marca de zona blava. Prem l’Enter, es descarrega el comprovant, el penja al núvol i espera una resposta.
*******************
Un dia, dos dies, tres dies. Cap resposta. Deixa passar el cap de setmana i al dilluns següent, en creuar per davant del rent a car i girar el cap a la zona blava, comprova que torna a estar ocupada per les motos de l’empresa de lloguer, però, oh sorpresa!, ara el terra està pintat de groc i darrere les banderoles de promoció ara hi ha ben visible un cartell de “reserva per a vehicles de lloguer”.
El cap li roda. Ha d’aparcar a la placeta d’uns metres endavant perquè se sent mig marejat i considerablement contrariat. Crida a la feina per dir-li al seu amic barra director que es troba malament i se n’va de pet a casa.
Quan obre la sessió al portàtil, el lleuger vertigen i les contrarietats donen pas a una creixent incredulitat i una total indignació: Al núvol no hi ha ni rastre de les fotografies ni del resguard de la instància on denunciava la irregularitat. Fins i tot han desaparegut dades del seu disc dur. No hi ha res, cap prova.
Dies després, una cridada desperta el conseller de ressaques post festa nocturna. Algú ha abocat un fart de poalades de pintura blava sobre el Méhari i les motos de lloguer aparcades davant les oficines. A la paret d’aquestes, una pintada on es llegeix «Zona blava!…», acompanyada d’una figura.
Al seu peu, una arpa de color groc.
David Setbetes
