Quasi cada dia es publiquen felicitacions i lloances per assolir diferents “rècords” i bones xifres que superen les dels anys anteriors quant a xifres de negoci, percentatge d´ocupació, nombresde visitants, usuaris de l´aeroport i un llarg etcètera de bones notícies de caràcter econòmic i laboral. Alhora, apareixen notícies que posen de manifest el concepte d’angoixa, sobreocupació, de saturació de manera explícita o de manera indirecta a través dels problemes derivats d’aquesta situació: coes quilomètriques per arribar a llocs estratègics com són el port i l’aeroport, reducció de la capacitat d’abastir aigua de qualitat a diferents municipis, saturació de serveis sanitaris, embussos de trànsit per tot arreu, llargues esperes per poder ser atesos, etc, etc.
Aquí és on es planteja el dilema: ens satisfà enormement el creixement econòmic i les bones xifres i, en canvi, ens angoixen de manera preocupant les repercussions, per altra banda previsibles i naturals, d’aquest èxit. Això resulta perquè davant qualsevol augment de lapressió sobre un servei o una infraestructura es demana que es faci més gran i es doni més servei, però aquí, com que som una illa, no podem comptar amb un territori infinit, sinó amb un espai finit. A més, aquestes xifres de creixement van acompanyades d’unes d’ús i consum de territori i són de caràcter oposat ja que mentre que els beneficis econòmics són temporals i “exportables”, els perjudicis territorials i mediambientals són permanents i immòbils.
Crec que ha arribat el moment, i n’estem conscienciats la major part dels habitants d’aquesta illa, de prendre consciència clara que no podem utilitzar recursos mediambientals de tots en benefici econòmic d’uns pocs i s’ha de posar límit i control. Aquest creixement desbocat no casa gaire bé amb la idea de sostenibilitat mediambiental ni amb la imatge de repòs i tranquil·litat social i mediambiental que volem vendre als visitants.
Ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla i començar a dissenyar i aplicar les mesures i les eines necessàries per posar ordre i límit al desgavell de la situació actual. Però també hem de dir que per fer-ho i que resulti eficaç cal assolir un gran consens entre tots els sectors socials i econòmics sobre la seva peremptòria necessitat.
Ja comença a parlar-se de la possibilitat de “morir d’èxit” per mor de la saturació del model turístic. Aquest pot generar un canvi de flux turístic cap a altres bandes menys sobresaturades i més emergents, les quals es poden transformar en uns seriosos competidors si ofereixen el mateix producte però amb més fluïdesa i menys saturació.
Per altra banda, front aquesta teoria, surten les veus més liberals dient que, si posem límits i controls, el que es farà és “matar l’èxit” i ensorrar tot el mercat que ara tenim. Sols podem fer el possible per eliminar la saturació mitjançant el creixement de serveis i infraestructures – que hem de dir que pagarem entre tots els residents i que ens tocarà assumir-ne el manteniment i els costos de la seva infrautilització al llarg de molts mesos. Si limitem i posem normes només provocarem una migració de turistes cap a altres destinacions més permissives.
Enric Casanova
Diputat per Eivissa del Grup Parlamentari Socialista
