Aquests darrers dies he pogut gaudir d’una docusèrie en una plataforma de contingut a demanda: la sortida de l’armari d’un jugador de la NFL. Podria semblar molt trivial, superficial, massa superflu, un documental al mes de l’orgull sobre el camí de cadascú… Però no. En la meva opinió, és una docuserie que recomane a tot aquell a qui pugui interessar aquest tema.
Posaré en antecedents: el protagonista és l’arquetip de nordamericà. Quarterback, parella de la reina del ball, jugador professional, religiós, participant de realities… I arriba un moment de la seva vida en què no pot més: surt. Obri la porta de l’armari amb força.
He de dir, per experiència personal, que veus en tercera persona els dubtes que tots els que hem hagut de passar per “aquesta porta de l’armari” hem tingut. I em va venir al cap una reflexió: “ostres, tot i la diferència de les nostres vides, els dubtes no son tan tan diferents”.
Així mateix, el passat cap de setmana vam viure un altre moment mediàtic molt important per al col·lectiu LGTBI: Maria del Monte fa visible la seva sexualitat. “Surt de l’armari”, en l’argot comú.
Aquestes dues històries, en teoria tan contraposades, m’han fet reflexionar en el punt important que tenen en comú: la dificultat de creuar la porta. Què ho fa tan difícil? Quins panys té aquesta porta que ens impedeix a tanta gent creuar-la amb normalitat?
Vivim en una societat en la qual tenim reconegut el matrimoni, el dret d’adopció, la visibilitat, la protecció legal contra els delictes d’odi i, fins i tot, s’ha aprovat la llei que reconeix els drets per al col·lectiu trans. I tot i així, les agressions homòfobes no fan més que créixer. Els discursos visibles d’odi, emparats en algunes institucions, són per desgràcia cada vegada més freqüents. I cada paraula dita en contra del col·lectiu, cada expressió que menysprea la lluita feta, són un pany més per aquesta porta.
Hem vist com alguns representats de l’església menyspreaven les unions homosexuals. Hem vist com representants polítics enarboren discursos d’odi contra les persones LGTBI. Hem vist com un assassinat, pel simple fet de ser homosexual, no es considerava delicte d’odi. Cadascuna d’aquestes qüestions és un altre pany.
Un altre pany és que determinats polítics es permetin parlar, d’una manera desvergonyida, sobre l’estigma de les malalties de transmissió sexual com la SIDA, associant-les a les celebracions com la de l’Orgull LGTBI; o que hagin intentat relacionar un problema de salut pública, com ha estat la verola del mico, amb el col·lectiu LGTBI. Aquestes qüestions fan mes complicat, encara, creuar la porta.
Des del PSIB-PSOE Formentera hem treballat i continuarem treballant per la visibilitat del col·lectiu LGTBI. S’ha posat en marxa el SAI, un servei d’assessorament integral justament per poder ajudar en totes aquestes qüestions que posen “panys a la porta de l’armari”. Perquè, com ens demostren situacions com l’ocorreguda amb el dret d’avortament als EEUU, els drets costen molt d’aconseguir, consolidar i normalitzar; però perdre’ls és qüestió de segons i de decisions polítiques distintes. Per això, hem de continuar treballant perquè els drets que ens fan avançar com una societat més equitativa i més igualitària no es vegin ni tan sols amenaçats.
Creuar la porta de l’armari és un procés de descobriment personal. És un procés de coneixement i autoreafirmació. Hauria de ser un moment de celebració, perquè en aquell moment una persona pot reafirmar-se plenament en una de les vessants de la seva personalitat: la sexualitat. A la nostra societat naixem “de sèrie” heterosexuals. I fer un camí de redescobriment per adonar-nos que el que ens passa no és “antinatural”, ni “està malament”. És la nostra sexualitat, i com a tal ens pertany i som nosaltres qui hem de decidir com viure-la.
Roberto Regal, un professor de ioga, va expressar a les seves xarxes socials l’altre dia d’una manera molt especial el que significa el mes de l’orgull, el que va significar fa ara 53 anys la revolta que es va produir al Pub Stonewall Inn. “Aquest mes, mira’t al mirall, i pensa si encara tens dins de tu algun armari, per la teva condició sexual, pel teu gust a la moda, per la teva ploma, pel teu cos, pels teus gustos… I si és així, pega-li una patada a la porta, omple’t de purpurina, despulla’t, canta o balla com si anassis a morir demà, com canta el meu benvolgut Leiva”.
Espere, amb la porta de l’armari oberta, que aquests panys que tant pesen deixin de ser un problema, i que cadascú obri la porta al seu moment, a la seva manera, sempre, sense por a tot allò que hi ha a l’altra banda de l’armari.
Feliç Orgull.
Antonio J. Sanz Igual
Secretari Política Municipal i LGTBI
PSIB-PSOE Formentera
