Merian, fundada l’any 1948 a Hamburg (Hoffmann und Campe Verlag), té com a característica principal que es tracta d’una publicació la temàtica de la qual és monogràfica, és a dir, cada revista tracta en profunditat un lloc de per tot el món.
L’any 1960 Merian dedicà un número a les illes Balears de 96 pàgines. Hi destaca, respecte d’altres publicacions de l’època, la predilecció pel món sociocultural (hi ha un extens article sobre Joan Miró i un narració curta signada per Llorenç Villalonga) i la preocupació pel futur de les nostres illes.
Posteriorment Merian, quan les Pitiüses es varen convertir en una destinació turística de masses, va publicar diverses guies monogràfiques sobre Eivissa i Formentera, la darrera de les quals de l’any 2018, a la sèrie “Merian live!”.
El capítol dedicat a Eivissa, “Eivissa genuïna” (“Underverdorbenes Ibiza”), compta amb unes magnífiques fotografies de Carl Abel, Georges Viollon, Pitt Koch i Gunther Bleyl. L’autor del text, d’una remarcable qualitat literària, és el periodista i historiador de l’art alemany Anton Dieterich (1908-2002), autor de monografies sobre Goya, Velázquez i, en el seu vessant de periodista de viatges, del llibre Mit kamera und Volkswagen in Spanien (1955).
Aquest article, de sis pàgines, té com a subtítol “Entre els púnics i els abstractes”, ja que a més d’endinsar-se en una llarga i documentada revisió de la història i la cultura de la nostra illa a través dels segles, arriba Dieterich a entendre el perquè de les llargues estades (i de les residències permanents) d’artistes com Heinz Troekes, Erwin Broner, Hans Laabs i Erwin Bechtold entre altres, que atribueix a la riquesa cultural subjacent a Eivissa, “illa on les cultures floreixen i donen fruits”.
Dedica una bona part de la història d’Eivissa a parlar de les “vicissituds” que han passat les nostres Salines, amb un reportatge de quatre fotos, de les quals us en mostram dues de Pitt Koch, entre el reportatge social i el costumisme.
Són belles les paraules que dedica a l’illa d’Eivissa i la seua gent, en el canvi dels anys cinquanta als seixanta. I no només se centra en els nuclis turístics incipients sinó que també intenta conèixer l’Eivissa interior:
“Eivissa és amigable, amable, senzilla. No es dona aires d’estrella, ni llueix pompa, ni és arrogant. (…) El món de les presses està molt lluny. La seguretat i l’autosuficiència determinen l’ambient de vida”.
Més endavant, aprofundint en el caràcter eivissenc, comenta que “crescut lentament i conservat fidelment pels habitants, combinat amb l’amabilitat, atreu i, a la volta, exigeix distància” (…). “Els que arribam de fora sentim la frescor i la puresa primigènies”.
I com altres visitants dels quals hem comentat les descripcions que feren de les Pitiüses en aquesta secció de Nou Diari, “Passant Revista”, acaba amb una frase que avui encara ha de ser motiu de reflexió. Fa seixanta-dos anys Dieterich tancava així el seu article: “Qui conegui i estimi l’illa d’Eivissa només té un temor i és que, en un futur pròxim, hagi de compartir el benestar, que allí oscil·la entre l’activitat i la passivitat, amb un excés de turistes de tot el món”.
Joan-Albert Ribas
