Ha finalitzat sa primera setmana de vaga indefinida. Setmana de molts contrastos: manipulacions de les xifres i dades de participació; amenaces i mentides, missatges de desprestigi i odi cap a un col·lectiu que se l’ignora perquè tanmateix ni dóna beneficis econòmics ni vots; un President que passa per dalt de la Justícia “a golpe” de Decret-llei , deixant al descobert la seva ràbia i menyspreu cap a l’ensenyament públic i de qualitat que tots volem, fòbia cap a la seva pròpia cultura i arrels; un govern amb actituds abusives pròpies d’una dictadura però en temps de democràcia.
Però, tot i la gravetat dels fets, els vull deixar de banda, arraconar-los, oblidar-los i quedar-me amb el que m’omple d’orgull, de força. Em quedo amb el color verd (el de l’esperança), els tambors, el brular de corn i amb els infinits estris per a fer remor i cridar tots junts i ben fort, MÉS NEGOCIACIÓ I MENYS IMPOSICIÓ.
Em quedo amb la catifa de pancartes de totes les formes i colors i d’eslògans increïbles; amb la presència simbòlica dels companys i companyes que compleixen amb els serveis mínims, amb el treball en equip per a debatre, prendre decisions, preparar reunions, guàrdies a les portes dels centres per a informar del vertader motiu d’aquesta vaga; les caixes de resistència, dinars de germanor i, fins i tot, sa presència de na Dora la lluitadora.
Em quedo amb les nombroses famílies presents a les concentracions amb infants de totes les edats i que els fan també protagonistes d’aquest clam per aconseguir un millor futur per a ells (increment de beques, abaixada de les taxes de les Universitats, no a les retallades de professors ni mestres, disminució de les ràtio d’alumnes dins de l’aula, … ).
Em quedo amb les paraules de la presidenta de la FAPA, de les AMIPES, del representant de l’alumnat, cartes de pares, mares i professorat publicades als diferents mitjans de comunicació i que fan posar els pèls de punta demanant seny i solucions. Articles d’opinió de periodistes. Vinyetes que ens permeten un somriure. Degoteig continu de recolzaments de, fins i tot, altres Comunitats Autònomes, persones anònimes, amistats i familiars de fora d’Eivissa, de personatges públics com Teresa Forcades, Lluís Llach, Jordi Évole o Andreu Buenafuente, entre molts altres. Amb els fotògrafs i periodistes que dia a dia acompanyen a aquesta marea verda d’il·lusió.
Em quedo amb la imaginació i dedicació de mestres i professorat per a crear i preparar coreografies, vídeos, “versionar” cançons amb lletres que narren i conten la realitat que ens està tocant viure i que conviden a la reflexió als responsables de la mateixa. Iniciatives sorgides de l’alumnat com una cursa en bicicleta o una exhibició de ball pagès amb sonada de tambor, castanyoles i flaüta incloses, donen sentit a aquest esforç.
En quedo amb les opinions d’experts dins del món de l’ensenyament (catedràtics, inspectors, …) opinions que, al cap i a la fi, són les que haurien de tenir-se en compte, per damunt de les dels polítics experts en escalfar butaques.
Em quedo amb la unió que estam aconseguint, anar amb el cap ben alt fent costat als meus companys i companyes, que com jo, estam orgullosos de ser professors i mestres, d’estimar la nostra professió i lluitar per la nostra dignitat.
I, amb l’esperança que tot això amb què em quedo serveixi perquè els nostres polítics deixin per una altra ocasió la seva fidelitat malaltissa amb el seu partit i amb el seu “amo” i, amb menys paraules i més fets i valentia, busquin una solució consensuada, m’acomiado.
Marga Serra Sala, Eivissa.
Gràcies Marga!!! Tots junts feim força!! Resistirem el màxim que poguem però avui dia, ja tenim una victoria: la unió que hem aconseguit famílies i docents!!!
No te quedes con mi apoyo, porque no lo tienes
Imposición la vuestra con una huelga política
Es per gent com tu que s’ha de fer pinya, perquè lapidau sa cultura i s’educació des nostres al.lots. Així que si no tens res bo a dir mes val que callis. El teu recolzament no el vull.
Ni el tens
Es pot ser més desagraït, sr. ojeando???
segur que tu no mous el cul per res!!!!
No em coneixes per parlar de jo
Parla del poc que coneguis
Molts d’ànims! i gràcies per aquesta lluita…
Lluita?
Tipic de l’esquerra
Només falta el crit de:
NO PASARÁN
En quin segle viviu? Vus eu quedat a s’época d’Stalin
Claaaaaaaaaaro, es mucho más moderno eludir decisiones de los jueces, imponerse a criterios técnicos y desoir a los votantes…
EL tema judicial era por un defecto de forma. Simplemente eso
Como argumento es muy simple, y no hay por donde cojerlo
Apa ojeando descansa que ja t’has guanyat es sou… d’això a casa en deim ser un bufa culs. Es de dalt dona palmes i tu balles, “bufón”.
Moltes gràcies Marga pel teu article. En saps molt de posar paraules al que molts pensem, i sempre en positiu.