A l’hora de començar, prescindiré de l’interrogant, i ho afirm: ens urgeix encara l’art, evidentment, i sobretot, n’estic del tot cert, avui mateix. L’egolatria meravellosa que l’art regala quan s’escampa arreu, i millor si és de cop i volta, sense control, a l’atzar en fuga d’ell mateix, i que em perdoni l’atzar, o qui sigui, per aquesta rima massa fàcil, qui no la vol? S’ha resituat ja l’any nou, com ho solia fer, amb la nova vida que sempre solia mitjanament de comportar. Real o fictícia, això no se sabrà mai, però tira pel dret, se’ns apropa, la creim lligada indefectiblement a la nostra voluntat de poc poder, però ben viva, molt resistent. Ens sorprèn que sigui així, fins i tot pensam que no podrem fer-nos-en càrrec, de les nostres pròpies, diguem-ne, il·lusions o fetitxes il·lusoris, dels d’anar per casa. A voltes, s’ha de rectificar, i guardar com una mena de penitència, que el silenci amotlla, a algun més definitiu discurs que necessitàvem d’escoltar, i que algú prorromp, ves quina sort, amb la cara i la cal·ligrafia de no haver romput mai un plat ni cap olla. Miracles de lectures de gener, podríem haver-les abandonat i substituït per prerrogatives més banals i a la moda, per concessions que el temps ens ofereix a mans plenes i gairebé de franc. I què m’hauríem tret? De què ens hagués valgut no fer el que hem preferit de fer?
De Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) n’havíem enxampat, com en el lleure oblidadís de la rata de biblioteca, una espècie d’alter ego que se’ns menja el formatge esfrimolat del cervell, una novel·la escrita amb mirall resplendent i circumnavegador de la infància, de la joventut i de la pèrdua amb guanys, i amb millorament final, de totes dues edats del ser humà occidental, sempre gràcies a l’extraordinari que, religiosament, vàrem aprendre de ben petits i, en algunes ocasions, ja una mica de més grans. La novel·la era El testament de Maria i segur que a qui l’hagi llegida algun pòsit n’hi va quedar a la inconsciència i al quadrilàter boxístic i tan delicat de la consciència. Ara Colm Tóibín ha reunit un agrupament excel·lent de petits assaigs, setze per a ser aritmètics i quasi exactes, i un prefaci explicador, amb el títol de La mirada captiva. Escrits sobre art (Arcàdia Editorial, Barcelona, 2024). La sort dels textos que se’ns hi ofereix al volum és expansiva i gaudeix d’una òptima predisposició cap a l’alegria celebradora d’un art que, moltes vegades, de tan bo que era, de tan bo que és i ho ha tractat de seguir sent, pareix obra inconcebible, inabordable, improcedent en els temps que vivim, si no s’ha venut, a la manera d’aquell Faust que ara té els pitjors rostres de Donald Trump o de Vladimir Putim, l’ànima al diable que, ja és gran desgràcia, no ens traurà de l’apur, com segurament sí ho haguessin fet Joan Miró, Calder, potser ho intentarà una mica en Barceló, si la matança surt bona, però no varen poder tampoc ni Tàpies, ni Francis Bacon, ni la finalment suïcida Diane Arbus, ni Lucien Freud, ni Singer Sargent, ni molt abans Lorenzo Lotto, Tintoretto o Tiziano, Goya o ja deixem el benestar.
