Música, murga i aquell que parlava tot sol i ja no hi és. Bones vibracions, però escopetejades a la inversa de com les cantaven els Beach Boys, i la guerra, tanmateix, tot i ser també una mica cultural, com ho varen ser a Corea i al Vietnam, i a l’Afganistan de fa tan poques llunes, encara continua, a Ucraïna, i a Palestina, i entre l’Eufrates i el Tigris, on Iahvé hi va posar el Paradís Terrenal.
És l’estiu, que segurament ja arriba. És el cicle cronificat, sentimental com les solapes de la vida humana, perfectament irregular i extraordinari, just com les estacions encaixonades en el canvi climàtic, les que ens fan ser reus actuals del dubte, de la desinformació interessada, de l’autodestrucció planificada a tant per cent la peça del nostre impropi benestar, i de la nostra insospitada riquesa, i poder, i progrés que no té fi, o no n’hauria de tenir, si volem que les estadístiques s’assemblin al miracle de la multiplicació evangélica dels peixos i dels pans, i de les esperances en l’ultratomba. Res de nou i tot més clar que l’aigua neta, recordarem els vells mestres d’antany, de la qual n’estam fets en una gran proporció, i Cesare Pavese, a Lavorare stanca, ho fulminava amb un curt vers: Tu tremi nell’estate – Tremoles a l’estiu.
Estiu de tremolors de la persona invocada i convocada en el poema. La seua pell ara no la veim mai, però és una informació avançada sobre l’estiu que segurament ja arriba, i a Eivissa hi vivim, de l’estiu, si no per prescripció facultativa, sí per mèrits propis, com el de gaudir de molt bona posició a l’occident mediterrani, on els ous del sol pareixen d’or, i ho són, i demostren ser més clàssics que les vistes a primera línia de la mar verge i posseïdora de la possidònia que els turistes demanen amb dosis tòxiques de festa, felicitat i fuita de les flors del mal, aquelles que la resta de l’any atorrollen i desgasten les meravelles que omplen i fan vessar el món, perquè al món n’hi ha, i a Eivissa encara en queden, potser amagades, secretes i mai de temporada, s’han de ben trobar per a resistir les envestides del tot venut, ja no s’hi cap, anglicismes d’hoteleria amb apartaments adherits i preus segons mercat.
És l’estiu, que segurament ja ha arribat i n’anàvem avisats. És aquell conjunt buit que ens va deixar el dimoni, abans de Sant Joan i el seu foc purificador i obridor de la calorassa. Conjunt buit dels dies a disposició de tothom que se’ls pugui permetre. Canvi de sabates amb cordons per espardenyes d’espart. L’aigua, que ara bull a la memòria de quan érem infants a Talamanca, i vèiem cossos que ens provocaven metamorfosis enduridores d’entendre, des d’aquella innocència que no ha tornat, ja la voldrem molt més fresca en ser la mitjatarda i disposar-nos, per fi, a fer un cabussó i celebrar-ne la delícia, un any més, un altre estiu.
