L’atzar és una força indeterminada que ens pot ajudar. La solitud de l’atzar ens fa molta companyia. Si l’atzar s’agrupàs amb tots els atzars possibles, quina reducció a l’absurd no seria la nostra vida, en cas de seguir sent vida i no un inacabable maldecap. L’atzar, ara que ja hem entrat sense haver-li posat la catifa vermella de les grans solemnitats al mes d’octubre, és una mescla molt impura de les nostres necessitats enfrontades a les nostres capacitats, aquestes sempre ficades en negocis, potser a vegades una mica bruts, amb els desitjos i amb les possibilitats d’aconseguir-los de ple. Un desig que toca sostre i s’acompleix, no pot fer mutis i abandonar l’escenari on estam interpretant el paper que l’atzar, i també el que no és l’atzar, ens ha atorgat. Perquè escriure és també una mica embarcar-se a l’aventura, i deixar que les paraules diguin elles el que l’atzar voldrà que diguin. No, no m’estic embolicant. En absolut. Escric i vaig cap a alguna lectura que farà algú. És així de vertiginós, i alhora de satisfactori, aquest acte solitari de voler una simple resposta llegida que mai se sap si s’haurà produït.
Demanes massa, dirà la consciència, protectora i guardiana d’una certa seguretat, i anar passant pàgina, no ens hauríem d’esverar, que ja arribarà l’hivern. La consciència és conservadora i, com que no té l’obligació de presentar-se públocament en societat, s’evadeix per on li dona la gana, i fins i tot s’atreveix a usurpar el paper de qui escriu, i ella s’hi posa a les mans un teclat on l’atzar no sé si ja comença a perdre-hi la poca autoritat que hi tenia.
Que l’atzar i el masculí mutis no s’immuten, sembla evident. El mutis és l’acció de retirar-se un actor d’escena. I, per extensió, fer mutis és callar. Simple i rotund. Usat com a interjecció, és l’expressió per a imposar silenci. I ara mutis! No vull sentir ningú!
Les altres possibiliats ens ajuden tant o més que l’atzar. Agaf un llibre que he estat llegint i l’olor, perquè era relativament vell, perquè l’he llegit i m’ha fet perdre, per la variació dels temes que toca, la memòria, el suposat ritme normal que voldria dur quan llegeix un llibre, i una mica m’ha tornat a ajustar a la llei de l’atzar. El llibre és de títol general i complaent, sense aclucada d’ull ni petició de consentiment: De lecturas y algo del mundo (Seix Barral, Barcelona, 2000), i el seu autor és n’Álvaro Mutis (1923-2013), un colombià nòmada a la mexicana manera de ser devot del rei Joan Carles, l’emèrit borbó, aquell que va ser el breu en temps que mai tornen, i l’escriptor del llibre és un afrancesat sense manies, tanmateix un enamorat segur de si mateix, amb bigoti o sense, algú que es permet el joc proustià, segurament carrincló i reaccionari, de fluidificar, per no dir un verb que sigui més estrany, la mutación constante y dolorosa de quines han sido nuestros grandes amores.
Però en Mutis va ser un gran escriptor, no ho hem de dubtar, i per això ens envesteix, encara ara, el seu senyoritisme, entre noble i botirrafa, potser se’m permetrà una clarificació com aquesta, a la mallorquina manera de considerar un món que tal vegada ja no existeix. De fet, el primer dels seus llibres que va arribar a les meues mans, Diario de Lecumberri (Edicions del Mall, Barcelona, 1986), anava encotillat per un sentit bastant ibèric, que els editors li volien donar en temps ja de probable i tastat desencís, i era extraordinàriament resistent pel que fa a qui ha anat a la presó en temps convulsos, i no sap si la llibertat s’aconseguirà, de debò, alguna volta, o és un cruel dibuix d’Alberto Gironella, com els que il·lustren les pàgines, a penes una seixantena que el componen, i alguna d’elles ens recorda el cop de daus de Mallarmé, aquell que mai abolirà l’atzar.
Bartomeu Ribes
