He deixat passar un temps abans d’escriure, en aquesta columna, sobre el cas de Ferran Suay, cessat per la rectora de la Universitat de València en el càrrec de director de la Política Lingüística de l’esmentada universitat. Feia molt poc que Suay havia substituït Paco Castelló en aquest càrrec. Del professor Ferran Suay no fa falta, en l’àmbit sociolingüístic, explicar-ne fets i miracles, perquè la seua tasca en pro de la nostra llengua és prou coneguda. Entre nosaltres, per exemple, Suay, juntament amb Gemma Sanginés, han organitzat nombrosos tallers per difondre estratègies per funcionar en català sense patir en l’intent, per viure amb normalitat com a ciutadans catalanoparlants sense haver d’arrossegar ferides perennes per aquest fet.
Pel seu activisme i pels seus mèrits professionals, Suay ha estat al capdavant d’una xarxa internacional, que funciona a nivell europeu, com European Language Equality Network (ELEN). Es tracta, per tant, d’un professional reconegut a nivell internacional.
El motiu al·legat per a la destitució han estat suposats comentaris masclistes (des de la perspectiva de qui els ha denunciat), que ningú no ha volgut discutir amb l’interessat. Va bastar un compte de twitter sense ni un sol seguidor que posàs la denúncia, i algun mitjà de comunicació que s’hi afegís, per fer el fet. No fa falta dir que el muntatge va comptar amb la col·laboració d’alguna “col·lega” de la Universitat de València.
En nom d’una suposada correcció política, la Universitat de València, a través de la seua rectora, treu del càrrec un expert en política lingüística i, ben segur, afebleix la situació del valencià dins l’esmentada universitat, que n’hauria de ser capdavantera. Escapça la discussió acadèmica -que sempre ha d’anar al límit, i desenvolupar-se al marge de credos, ortodòxies i elements de correcció política tenalladors- i limita, per tant, les prerrogatives pròpies d’una universitat, de qualsevol universitat. De tot l’afer, des del meu punt de vista, n’ha quedat més escaldat el prestigi dels qui regeixen la Universitat de València que no el del professor Suay.
En el supòsit que els ucraïnesos han d’anar a la guerra:
La rectora opina que només hi han d’anar els homes. Que és cosa d’homes.
En Suay opina que hi haurien d’anar homes i dones.
És evident que la rectora és la masclista.
I això deixa amb el cul a l’aire a les feministes, ja que mostra que no volen cap igualtat sinó fer tan mal com puguin als homes. Misàndria pura.