Joan Fuster (1922-1992) era un senyor amb bigoti fosc i ulleres, d’aquells d’abans, ara ja no se’n veuen tants. Crec que l’home escrivia, i escrivia molt, pensant que escriure no és causa de rebre un atemptat de l’extrema dreta. I fins preguntava als amics sobre si això de rebre una bomba a ca teua, perqè escrius, és just.
El pensament, considerat en abstracte, i sense més precisions, si s’expressa en català, pot delinquir fàcilment, ara i aquí.
Joan Fuster no admet les fusterianes maneres d’oblidar el passat. O, tanmateix, no ho hauria de fer mai, mai pels mateixos conductes obturats que crea sempre la pressió de la vida.
Pensar en tot no és un assumpte de pocs moments.
Regla: la lletra clara no demostra claredat suficient del pensament.
Estimar la solitud no és un amor correspost. Llei divina i terrenal.
Pensar tot sol augmenta la pròpia solitud.
Pensar a les fosques i no encendre mai la llum de l’excusat.
La peresa del serrell no fa ben feta la recta de la impròpia clenxa.
Entendre una llengua hauria d’obligar a fer-li els compliments necessaris i de rigor. Però sense matar el bou. Sense omplir la plaça de sol i ombra a preus inassequibles. Això mai. Contra la tauromàquia.
Celebrar Fuster és patir la mateixa incomprensió que ell va rebre, però ho feim per gust i per necessitat no obligatòria, però sí una mica, i així s’ho val no ser el que es voldria ser, el que no es pot, el que no ens deixen.
El perill és una ironia del destí que ens colonitza, vulgues no vulgues.
Escriure que no és fàcil expressar-se en català, a Eivissa, per exemple, molesta més cada vegada. I t’ho diuen a la cara, amb un to imperatiu o, fins i tot, amb amabilitat de perdonavides i gairebé de companys/companyes de conveni col·lectiu.
La realitat és la que és, i la sobrassada, menjada massa crua, hi ha a qui no li agrada. Que pengi de la perxa, de moment. Esperarem que maduri.
Serà imposssible lliurar-nos del sentit de culpa pel que fa a la lengua catalana: n’hem heretat i admès l’analfabetisme menys sublim.
El català no està en guerra, però necesita la lluita de qui vol protegir-se dels mals molt pitjors que ja ha rebut.
Ara tothom sap que se li ha de treure molta palla a la paraula, i molt especialment si és la paraula catalana, per tal d’entendre-la millor que quan en feia ús en Joan Fuster, i així poder seguir : tretze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat.
Abandonaré les xarxes socials. Hauré fet anys. Serà novembre, per tant. I diré fusta!, amb el sentit de qui sent fastig i no se’n pot amagar i ho demostra.
Però les conclusions mai són finals, i la solució de no tenir una solució apropiada, a hores d’ara mateix, no és tampoc tan mala solució, en un món en obres.
Sort que neix més virtual la joventut que no sap entrepussar cap a endarrere.
