Primer s’escriu sobre paper. En aquest cas particular, que sigui sobre un paper imaginari, totalment en blanc, per estrenar. Paper de pàgina en blanc, idò.
Me perdonaran la redundància, però el paper que fa el paper en aquesta història, ara que la postmodernitat ja s’acaba, ha canviat tant, però tant, que hi ha vegades que el teclat del nostre portàtil, o la petita pantalla del telèfon mòbil, aquests apèndixs dels quals no en podem prescindir gairebé mai, també tornen una mica sobrenatural tot allò que ens envolta.
Sobrenatural i virtual, o com li vulguem dir, en el més senzill sentit de la paraula. I és que mai no se sap d’on vénen les paraules, les que han acabat sent escrites i abandonades, com titulava Carmen Martín Gaite, a la recerca d’algun interlocutor.
Hi ha algú, allí, que no sabem qui deu ser, que ens llegeix?
El que és més cert que res altre, és que sense llegir no s’escriu gaire, o si s’escriu, se fa com qui alça la bandera blanca de la rendició anticipada.
Hi havia algun conflicte, que ens va dur a haver d’escriure, i a preferir la lectura com a mètode existencial dels considerats com a preferents?
Ara sobren les preguntes i buscam algun sentit com a resposta que valgui d’escoltar. Però, què se sent, si se sent res que pugui escoltar-se a plaer?
En realitat, és molt senzill que l’escriptura i la lectura vagin juntes. I ho és, perquè hi ha un mateix camí que fa perfecta l’adreça d’un acte a l’altre, que és com dir, que la interconnexió està més que assegurada entre ambdues.
Que a la gent no li interessa ni llegir ni escriure? Bé, parem el carro de la banalitat a una banda del camí, la que sigui, i tornem-lo a carregar de les primeres lliçons apreses com a pàrvuls. Lletres vocals, alguna consonant, jocs de l’estil elemental de la primera llibreta de cal·ligrafia, i tot allò que mai més hem recordat, o potser sí, i a alguna banda ha restat de la consciència.
Per tant, ara tornam a una realitat post-nadalenca, la d’ara mateix, i amb pandèmia de mals averanys, la que la literatura pot i haurà d’aprofitar per a sortir-nos-en d’aquest embolic universalment terrible, socialment i mèdicament insuportable, virològicament inhumà i, per tant, braç armat d’aquell àngel exterminador que s’anunciava des de molt antic.
Serà factible una altra volta, i no es tracta de l’argument de cap novel·la negra, la veritat del camí amb mentides de la vida?
He triat d’encetar La llibreta d’apunts que estau llegint ara mateix, i us ho agraeix, amb l’apuntalament, crec que segur, de Donna Leon. I per què aquesta escriptora i no una altra? Precisament, perquè acab de llegir “Esclaus del desig” (Edicions 62, Barcelona, 2021), i m’ha paregut una novel·la que fa bona llum a l’època foscant que ens està tocant de viure.
Com sempre, en el cas de l’escriptora nord-americana, que ara ja viu a Suïssa, i fa viatges setmanals a Venècia i a on més li plagui d’anar, la seua obra és un convit a la participació en la vida, i no a la simple contemplació avorrida de l’existència, qui sap si des de l’última fila del nostre privadíssim i cada volta més introbable inconscient. Me pregunt si hi ha algun paral·lel entre Venècia, la majestuosa ciutat edificada sobre 123 illots, i la nostra Eivissa, finalment esgarriada entre la fragilitat de la bellesa, abans blanca i petita, i l’actual purgatiu del guany en creixença obligada i elevada a l’enèssima potència.
Bartomeu Ribes
