Els equívocs i les contradiccions, quan es parla de planificació lingüística, solen ser tan flagrants que arriben a esporuguir. El nostre sistema educatiu, en relació als objectius lingüístics, és ben clar: els futurs ciutadans de les Illes Balears han de dominar, com a mínim, tres llengües: català, castellà i anglès. I, encara millor, si n’hi poden afegir alguna més. Donen suport a aquest objectiu la Unió Europea (a través de la ja superada Estratègia Europa 2020 i de la CELROM), la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i la Llei de Normalització Lingüística. Tot l’organigrama legal que fa referència a llengües, vaja.
L’objectiu és clar, però de vegades s’hi projecten camins per arribar-hi que resulten del tot impossibles. Per exemple, es pot arribar a dominar plenament la llengua catalana si només es fa el 50% d’ensenyament en català? A un lloc com Eivissa, on el castellà al carrer és totalment majoritari i on, a causa del gran canvi poblacional que hi ha hagut, ha esdevingut realment llengua franca de l’illa, la meitat de les classes en català basten perquè els alumnes realment dominin igual les dues llengües? (No perdem mai de vista que aquest és l’objectiu).
I aprendre anglès, com és més fàcil: sent unilingüe practicant o podent-se desenvolupar socialment en dues llengües? N’aprenen més fàcilment els que només parlen castellà o els que saben parlar -i de fet parlen- català i castellà? Quin percentatge de castellanoparlants socialment unilingües arriba a tenir un bon domini d’una tercera llengua? No fa falta llegir cap dels nombrosos estudis universitaris que hi ha sobre la qüestió per deduir que aquells que esdevenen més fàcilment trilingües són els ja actius (ho repetesc, actius, que practiquen) en dues llengües. Per tant, per a aquests espanyolistes tan “universalistes” que posen l’aprenentatge de l’anglès com a prioritari al del català, podem dir, senzillament, que, si volen que els seus fills dominin bé l’anglès, els procurin una ració extra de català.
L’ensenyament íntegrament en català és útil, molt especialment, als infants de famílies monolíngües en castellà. Si l’infant parla castellà a casa, si els pares parlen castellà amb ells i amb l’infant, si l’entorn del nen és bàsicament castellanoparlant, amb la meitat d’assignatures en català (o amb un seixanta o un setanta per cent), tret que sigui d’una aplicació inusual, no arribarà a dominar en igualtat de condicions les dues llengües. I, ai las!, li costarà més aprendre la veritablement universal. Només això explicaria que, quan els pares varen poden triar la llengua d’alfabetització dels nens, la majoria (inclosa la majoria de castellanoparlants), a ca nostra, optin pel català. Pura lògica. I estimació envers els fills.
Bernat Joan i Marí
