Estic reflexionant sovent sobre l’inexorable pas del temps i les petjades que va esborrant: de territoris, civilitzacions, cultures i maneres de fer. I me n’adon que és en certa manera el destí que ens espera a tots: convertir-nos en pols i que només en quedi el rastre que recullen els llibres (o els dispositius electrònics) com a mostra del que érem i el que fèiem, igual que ara llegim com era la vida dels fenicis o els antics romans.
Preocupar-se per un futur que no existeix no té gaire sentit, certament; però ocupar-se del present sí que és una tasca que ens correspon a tots els que compartim el mateix temps i espai. Mirar endarrere pot ser un bon exercici per tocar de peus a terra i fer-se conscient que els indestructibles imperis i els formidables reis de temps antics varen córrer la mateixa sort que correrem nosaltres i que, amb sort, en algun lloc amagat entre la brossa i les runes, els habitants del futur sabran que a Eivissa, l’any 2024, sopàvem pokés i esmorzàvem açaí bowls.
Trobaran, també, les restes dels estris que empràvem per cuinar i desar el menjar, i els museus s’ompliran d’airfryers i tàpers (tuperwares) que els visitants contemplaran des d’un vidre mentre la cinta transportadora els du fins a una reconstrucció d’una cuina de la dècada dels vint del s. XXI, on podran comprovar que no feien falta més de dos metres quadrats per ficar un paquet de lasanya precongelada dins un microones i programar-lo dos minuts per tenir el menjar llest. I se’n riuran, de com ens complicàvem la vida preparant el dinar. Ara, amb una píndola multivitamínica al dia en tenen més que suficient i poden dedicar la major part del seu temps a treballar. Ah, el progrés!
Els visitants se sorprendran encara més quan els portin a una sala a on s’exposen restes de llibres de cuina en paper. En paper! Els desconcertarà tant com quan el meu fill veu una cabina de telèfon al carrer: -per a què serveix això, mare? I veuran aquelles fotos, ja desgastades pel pas dels anys que abans il·lustraven una recepta de coca de pebreres i no podran imaginar-se que abans, algú, tengués temps per plantar, regar, collir i torrar unes pebreres per fer una simple coca. De què deu fer gust una pebrera?
Per finalitzar la visita, els proposaran fer una activitat per acabar d’endinsar-se dins la gastronomia del passat. Els convidaran a cuinar, aquella pràctica ja desapareguda fa temps, amb la qual tendran l’oportunitat de conèixer una mica més com eren els habitants d’Eivissa de l’any 2024. Els oferiran un davantal i mitjançant un dispositiu incrustat al cervell rebran les ordres necessàries per executar un plat tradicional de l’època: una smash burguer acompanyada de xips de plàtan mascle amb guacamole i, per postres, un pollofre.
Abans de degustar l’àpat brindaran amb una copa de kombucha i cridaran a l’uníson “visca la cuina tradicional!”.
