No hi ha res millor per a qui té pressa que fer un hort. I ho sé perquè jo mateixa, que pec d’impacient i desficiosa, he trobat en l’hort la medicina que havia de menester però que encara no prescriuen els metges.
I és que la natura té els seus propis ritmes, aliens als dictats de la productivitat i l’anarcocapitalisme més salvatge. Li és igual si tu vols per a demà la pebrera que acabes de plantar: no la tendràs. I aquest és l’antídot que necessitam en uns temps en els quals ja se’ns fa pesat llegir tres pàgines seguides d’un llibre sense consultar el mòbil o feim scroll a Instagram sense aturar embotint el pap amb una quantitat d’informació que el nostre cervell no és capaç de gestionar.
La sensació que sempre feim tard és malaltissa. El professor de filosofia i psicologia Carlos Javier González Serrano escriu en el seu darrer llibre Una filosofía de la resistencia (Destino) que “la rapidesa ens arrabassa la nostra paciència cognitiva, essencial per a la presa de decisions, l’adquisició de nous coneixements, la resolució de problemes complexos, el desenvolupament de la creativitat o, en fi, per emprendre tasques que en general requereixen d’una atenció esforçada i continuada i un temps dilatat”.
Des que sembro la primera llavor de tomatera fins que recull la primera tomata passen, per exigències purament lògiques de la natura, uns quants mesos. I aquest temps, que sembla sempre etern per qui espera amb il·lusió, es converteix en un espai per a la reflexió, la pausa i el repòs. Un interval per omplir amb observació, entregar-se i esmunyir-se en el recés.
M’aixec prompte cada matí i revís si hi ha alguna cosa per collir, alguna planta que podar o algun cordellí per lligar. Puj a dalt amb el cistelló ple dels premis que la natura dona a qui sap esperar i els transform de diferents maneres per alimentar la meua família. L’espera ha mudat en energia nutritiva.
Durant els mesos d’estiu, en què els horts es troben en plena producció de tomates, albergénies, carabassins, cogombres, pebreres, lletugues, melons, xíndries i altres delícies suculentes, el temps es contrau. Les tasques s’acumulen i sempre hi ha feina per fer. Els mesos de juny a setembre la meua cuina es converteix en una mena d’obrador pel qual hi desfilen pots de vidre, tapes, embuts, olles i caramassos. Unes conserves de salsa de tomata per aquí, unes confitures de pruna per allà, torna a passar la granera que hi ha terra de les cebes per tot, els esquits de tomata han tornat a embrutar els fogons, quina calor fa aquí dins!
Amb el rebost i el congelador farcits, arriba la tardor, que du amb ella les primeres pluges, els primers pebrassos i també la calma necessària per asserenar-me després del ritme frenètic de l’estiu. El temps passa més lent, els dies s’escurcen i l’oratge convida a passar més temps dins casa, a la vora del foc.
Llavors, quan toca fer el dinar, obr un pot de salsa de tomata i la seua olor em recorda els dies de sol, el meu fill menjant figues baix la figuera, els peus bruts d’anar descalça. No tenc pressa ni he d’anar enlloc. L’estiu tornarà, com sempre.
Marina Ribas Torres
