La cautela d’escriure i l’arravatament d’haver d’escriure d’assegut contra la paret, com en un càstig d’escola antiga i tanmateix de no difícil record. Escric?
El pas següent és la llicència de la lluna plena de final d’agost, extrovertida i neutra a la vegada, deficitària en la seua vermellor que les palmeres de la platja on abunden els hotels fan sagnar com a la truja en temps de matances.
Seixanta-nou paraules escrites, amb el títol inclòs i l’avís incessant de l’alerta de virus que s’hauran d’eliminar, potser del text, ara m’ho mir.
Les xifres ballen més que les paraules i el temps no importa, això ja ho vares escriure un dia assenyalat, però ara ja som a setembre i la persecució de la realitat és una lluita considerable que de moment no s’acaba, per sort o per desgràcia, per sort, no siguis ase.
L’ase escriuria si pugués amb tota autoritat i per això aquell pintoràs que va ser en Goya els dibuixava divertidament, pedagògicament, desesperadament a l’afrancesada manera del seu saber ensenyar el que no s’ha de fer i el que hauria d’haver-se fet o potser encara s’acabarà fent, ja ho vorem.
La infecció de la literatura no té encara tractament a la Seguretat Social. És un repte del sistema que s’haurà de corregir en la mesura que les xifres i les lletres ho permetin.
No tocarem, de moment, el desvari de la pròpia llengua, i no en direm el nom ni la posarem en pitjor perill, ella que se’ns arrenca de la boca a la primera oportunitat, i just pareix que l’oblidàssem, com qui s’oblida en haver de ploure d’endur-se’n un bon paraigües. Un paraigües i no un llibre que algú estimat te va regalar i que has llegit després de molts anys i que pensaves que mai llegiries. El canvi dels canvis. La nova oportunitat que no s’esperava i amb sorpresa inclosa pel que n’acabes descobrint i no sospitaves que hi trobaries, tòpicament era una altra època, com ho són totes, i Eivissa llavors gaudia d’una aurèola de fugaç alliberament vital que solia confondre’s amb la partió de la utopia que, com les flors de baladre de la cançó d’Isidor Marí, ja ho sabem des que d’al·lots arribàvem, travessàvem el Niu Blau i, a poc a poc, tornàvem, absolutament desconcertats, a Cala Pada, no es venen per deu ni per cent.
Per Bartomeu Ribes
