@D.V./ No és encantadora? La consellera d’Educació, Joana Maria Camps, per culpa del google translate o del que sigui va confondre el Programme for International Student Assessment o Informe PISA per ‘l’informe Trepitja’ -que en bon eivissenc seria ‘Informe Fonya’- provocant un d’aquests ridícols tant edificants perquè ens permet als ciutadans riure’ns d’aquesta inculta, inepte i lamentable classe política que ens governa (tot i que, pensant-ho millor, no és motiu per riure sinò per plorar).
Foto: Ara Balears
Tampoc s’ha de culpar a la pobre consellera de res, ja que ella és registradora de la propietat i, com va admetre el dia en que va prendre possessió com a consellera, ella de temes educatius no té ni idea. Crec que va ser la darrera vegada que Joana Maria Camps va dir la veritat, encara que no sé si es pot considerar ‘mentir’ llegir els papers que t’escriuen altres, que és bàsicament el que fa aquesta dona.
I ara que parlem de llegir el que t’escriuen els altres… Algú s’ha preocupat en escoltar a la consellera quan llegeix al Parlament els folis que li passen? Ho dic perquè un nen de vuit anys llegint una redacció als seus companys de classe ho fa millor, vocalitza millor, s’expressa millor, entona millor i, en definitiva, llegeix millor. Això que un polític provoqui una violentíssima vergonya aliena per la seva ignorància ja s’està convertint en norma. Fa un parell de dies mateix escoltàvem a Ana Botella parlant i era inevitable experimentar un estupor infinit.
El fenòmen dels polítics que habiten en la indigència intel·lectual és un fenomen relativament nou. Usualment els polítics -especialment en l’àmbit nacional o regional- acostumaven a ser gent molt preparada. Després un podria estar d’acord o no amb les seves polítiques o ideologia, però del que no es podia dubtar era de la formació d’aquesta gent. No obstant, tampoc s’ha de caure en la titulitis. Es pot ser un gran polític sense tenir títols universitaris: la capacitat d’escoltar, d’entendre, de crear bons equips i d’assimilar la complexitat de la societat són mèrits tant vàlids com el de col·leccionar màsters.
Això de la indigència cultural dels polítics ja va començar amb Zapatero, un home que presumia que tot el que era necessari de saber d’economia li va explicar el ministre Jordi Sevilla en un parell de tardes -recordem: molt pitjor que la ignorància és jactar-se d’ella- i que va nomenar ministre de Sanitat a Leire Pajín, una dona que no tenia ni idea de res del món de la medicina ni la sanitat -diríem que quan Bauzá va nomenar a Camps de consellera estava fent un leirepajín-.
L’epidèmia s’ha extés i tot l’Estat està ple de polítics que provoquen un terrible desànim. Mireu al vostre voltant i segurament us els trobareu: absoluts ignorants, gent que en circumstàncies normals serien persones sense ofici ni benefici, i que gràcies a la seva obediència a prova de bomba i el seu servilisme assoleixen quotes de poder inimaginables.
Diuen que cada poble té els polítics que es mereix. Jo estic completament d’acord.
