Parlem de política?, per Oti Corona

En les meves primeres substitucions com a mestra, fa més de vint anys, parlàvem de política sovint durant els àpats, en les estones de descans i, quan l’ocasió ho requeria, en les reunions de claustre. El debat polític formava part de la nostra feina. Com, si no parlant de política, podíem explicar als nostres infants el rerefons d’un atac terrorista, el valor de la pau, el concepte de llibertat, la defensa dels drets humans? Com entendrien aquests conceptes si no els parlàvem de la indecència de la venta d’armes, de la llibertat que tants cops ens roben, de la necessitat d’establir una carta de drets després d’una guerra mundial i terrible? 

Qualsevol intent d’espatllar l’escola pública ens amoïnava, doncs sabíem que aquesta institució és l’eina més valuosa per a aconseguir la cohesió i la justícia social; érem conscients que els i les mestres havíem de ser a la primera línia de defensa. El seguiment de les vagues, malgrat el ball de xifres entre governs i sindicats, solia ser majoritari i, quan participàvem de la protesta, ho fèiem per protegir el bé comú.

Aquesta flama es va anar apagant. No sabria dir quan va començar el desafecte dels i de les mestres per la política, però diria que les retallades van ser un punt d’inflexió. La crisi havia deixat molts dels marits de les mestres en una situació precària i eren els salaris d’elles els que ara mantenien les famílies; no podien permetre’s perdre el sou dels dies de vaga. La precarietat laboral també va augmentar als cossos docents i, davant d’alguns equips directius, convenia no significar-se. Les retallades ens van portar també un increment del volum de feina, que ja abans era desmesurat; amb les jornades laborals a ritme descerebrat, ens van arrabassar el temps imprescindible per pensar i reflexionar. Quan havíem de parlar de política, si no ens quedava temps ni per dinar?  

Siguin quines siguin les causes, el cas és que el debat polític a les escoles va anar minvant. D’alguna manera, vam baixar la guàrdia. Em pregunto si va ser casual, en aquest context, que l’ultradreta espanyola es tragués la màscara. Els feixistes, que restaven amagats a l’aixopluc del Partit Popular, se’n van desvincular i van crear VOX, el seu propi partit, des del qual solten sense complexos el seu odi i les seves amenaces: titllen d’adoctrinament l’educació per a la igualtat, consideren immoral la formació sexual i afectiva, demanen noms de les educadores que imparteixen continguts escolars que no són del seu grat i han inventat el pin parental per treure als fills de pares amb ideologia feixista l’única possibilitat de rebre una educació en valors democràtics.

Puc entendre que, donades les circumstàncies, alguns companys tinguin por de parlar de política, dins i fora de les aules. Encara més tenint en compte que mitjans de comunicació i partits polítics ja han fet escarni públic de professors innocents que van haver de presentar-se davant del jutge. Per altra banda, els ho hem de posar tan fàcil? Respondre a aquesta ofensiva feixista amb silenci i inacció, no és donar-los carta blanca perquè ens continuïn menjant el terreny?

Nosaltres cada cop més callades i ells més i més envalentits. Fa unes hores, Alberto Asarta, militar i diputat nacional de VOX, ha deixat anar el següent tuit: “Izquierda, comunistas, indepes, amigos de los terroristas…, todos contra VOX. Saben que cuando los españoles nos den su confianza, que será más pronto que tarde, comenzarán a desfilar por los juzgados…”.

No podem normalitzar que una persona del seu rang polític faci aquestes declaracions. No ens pot passar desapercebut, sobre tot perquè gent de la seva ideologia ja ha proferit amenaces similars en el passat, i el resultat va ser quaranta anys de revenja, repressió, empresonaments, exili, assassinats i dictadura.

Em venen al cap els i les mestres de la República, molts dels quals estaven sindicats i eren militants antifeixistes. Tenien en comú un compromís amb el model d’educació republicà, que considerava l’alumne una persona activa, autònoma i crítica, que fugia de l’adoctrinament ideològic de l’Església catòlica i que entenia l’escola com un espai de convivència en igualtat. Ells no van callar i, inclòs durant la guerra, van continuar la seva tasca, sovint interrompuda pels bombardejos, sense perdre de vista que el fet de ser mestre comporta un deure amb la comunitat de la qual s’és part. Per això, persones amb la mateixa ideologia que l’Alberto Asarta els van aniquilar. 

Què hem de fer, els i les mestres, davant d’aquest panorama? Hem de continuar evitant el debat polític, o d’una vegada alçarem la vista i els plantarem cara? Em costa dir a l’altra gent com ha d’actuar, però quan penso en el rumb que portem d’un temps cap aquí, no puc evitar sentir molta tristesa i un xic de vergonya.