Aquests dies, sentint parlar tant de l’emergència habitacional, de com estan d’altíssims els lloguers a Eivissa i a Formentera i de la situació dramàtica en què es troba molta gent per qüestió d’habitatge, em venia al cap una conversa que vaig tenir, ja fa bastants anys, amb un estudiant de Luxemburg que estava fent un postgrau a la Universitat Lliure de Brussel·les. Aquell jove m’explicava que un conductor d’autobús, a Luxemburg, cobra més de quatre mil euros mensuals. Perquè, a Luxemburg, la vida, en general, és molt cara. L’habitatge costa molt, la cistella de la compra també, i els preus, en general, són elevats. Per tant, els salaris també ho han de ser, perquè la gent pugui viure d’una manera mínimament digna. Per a un luxemburgués que guanya quatre mil euros al mes, pagar un lloguer de mil dos-cents euros per un piset de cinquanta metres quadrats no és res de l’altre món. Els diaris no en parlen i la gent no se n’escandalitza, dels preus del lloguer.
A Eivissa, on s’acumula un caramull de luxe sense precedents a qualsevol illa del món amb les nostres dimensions, on l’exhibició impúdica de riquesa extrema es troba a l’ordre del dia, on batem rècords de jets privats venint a l ‘illa (algun per portar-hi només un cactus, com vàrem explicar en aquesta mateixa columna), on els iots atracats al port constitueixen un autèntic espectacle de masses, on tothom vol una teuladeta sota aquest cel, és ben normal que els preus de l’habitatge estiguin completament disparats. Segons la llei de l’oferta i la demanda no podria anar d’altra manera.
Per compensar-ho, també s’haurien de disparar els salaris dels treballadors. El problema no és tant que qualsevol piset minúscul es llogui per dos mil euros al mes com que el treballador que el lloga no en cobri quatre mil, posem per cas, si l’empresari que el contracta en fa un caramull més a costa seua. A Eivissa, l’exhibició de luxe supera de molt la de Luxemburg (seu de la divisió de traductors del Parlament europeu, país tranquil on n’hi hagi), però hi ha cambrers que no cobren mensualment més del que costa un cobert d’una persona una nit qualsevol del nostre estiu. Enfoquem-ho bé, i no errarem tant el tret, a l’hora d’analitzar els mals de les nostres illes.
En aquesta columna coincidim bastant, segurament perquè no has entrat en com fer perquè els salaris pugin.