Que li anava molt millor escriure a màquina, molt més, que no anar-se’n a recollir figues. Teclejar, passar-hi hores al davant d’aquell aparell que al vell el despertava quan s’adormia en haver dinat, li va dir un dia a Antonio Muñoz Molina, un dels seus majors, quan el llavors jove escriptor va començar a col·laborar en el periòdic granadí Ideal. La vellesa en sap molt més de la capacitat humana per a qualificat-la en un sentit positiu o, tal vegada, només irònicament tranquil·litzador.
“Volver a dónde” (Seix Barral, Barcelona, 2021) és un llibre arrodonit per la memòria i per la constatació de l’esforç que s’hi necessita per a mantenir-la viva, sempre a contracorrent de la incessant actualitat que tot ho mastega i ho escup en un verdader deliri que pareix mai s’hauria d’acabar.
El títol de l’obra ve a ser una pregunta que s’hauria de contestar en els 228 fragments que la composen, i és aquí on el creuament del passat amb el present transforma en molt més que un llibre, i no tan sols en una simple o més complexa novel·la, aquesta última creació literària del prolífic autor nascut a Úbeda (Jaén) el 1956.
Comença el llibre amb una cita de l’extraordinari cineasta Robert Bresson, que me permetré el luxe de traduir a la meua manera: “S’ha de fer aparèixer allò que sense tu tal vegada mai s’hauria pogut veure”. La continuació és una dedicatòria amorosa a la vida, en realitat, a tota la vida que amb una altra persona s’ha compartit, diu l’autor, durant 30 anys. Però aquests 30 anys se’n van molt més enllà, tal vegada massa lluny de la pròpia memòria, i també arriben molt prop, vora els mateixos records que tant s’obliden, i que afonen en un desplegament de personatges, sobretot el de la mare i el del pare, però molts més, i tots lligats a la pròpia família, amb les seues derivades a vegades tragicòmiques i, en altres ocasions, com de rentar alguns panys bruts que sempre empudegaren aquell i aquest altre, perquè és també el nostre, transcurs del temps que s’ens està contant.
Un llibre que és una espècie de dietari convertit en deure salvador durant el temps pandèmic que encara, tanmateix, seguim vivint. L’anomalia on s’ajunten el passat amb el present se resol amb un ritme constant i ràpid, sense gaires alts i baixos, fagocitant l’innecessari d’un temps fugit que era misèria i quina sort que no n’hi tornàs a haver d’un altre que fos per l’estil o similar.
Que escriure salva d’allò més insuportable, Antonio Muñoz Molina ho sap molt bé, i ho conta encara molt millor. No és un simple joc amb la mirada cap a endarrere, o una vulgar radiografia de l’actualitat més corrent, aquest potent exercici de posar a bon recer les experiències d’abans, els sentiments d’ara mateix, les contradiccions, els errors i també els encerts dels quals la realitat ens fa ser-ne confidents, confessos protagonistes, a la força o per gust, tal vegada el que se’n deia, com en el títol d’aquell llibre ja llegenda, feliços i indocumentats, però companys de viatge. O una mena de sers invisibles, creats a posta per a fugir d’una realitat on el fastig n’era la norma i no es podia aguantar més aquell estat del món tan negre i tan gris com autoritari i brutal.
El món s’acaba quan ets un infant i no torna. El món recomença quan ets qui volies ser i t’hi sents reconegut. A la contrapartida d’un Madrid pandèmic i buidat de ganes de viure, Antonio Muñoz Molina agafa i puja a la seua bicicleta i amb ella recorre un món nou que tal vegada hi hauria de ser i no desaparèixer mai més. Lector impenitent dels Episodios Nacionales de Galdós, no perd l’oportunitat de tornar al Prado, quan ja s’hi pot entrar una altra vegada, i se’n meravella de trobar-se, cara a cara, entre El Descendiment de Rogier van der Weyden i l’Anunciació de Fra Angelico. El que va ser el jove autor de “El Robinson urbano”, ara ens enrampa amb un recorregut maduríssim i brillant i hipnòtic, i ho fa per les dreceres on “las cosas más recientes pasaron hace mucho tiempo”. Un llibre extraordinari de qui s’atreveix a confessar que va cap on se’l va emportant el que escriu.
M’agrada molt la literatura que reposa sobre l’autobiografia, però sense caure en l’abús del propi confinament narcisista i pedant. Hi ha molts de llibres que per sort ens interessen i se relacionen entre ells, gairebé tots, com per art d’alguna màgia segurament incomprensible. Edith Wharton, tal vegada una de les escriptores millors que aconseguiren de travessar el segle XIX, i alhora fer-ne un tast ample (va morir el 1937) del que seria el terriblement meravellós segle XX, ho expressava així: “A pesar de la malaltia, a despit fins i tot de l’enemic principal que és la pena, una pot continuar viva fins molt més enllà de la data usual de desintegració, sempre que no li temi al canvi, si la seua curiositat intel·lectual és insadollable, si s’interessa per les grans coses i és feliç amb les petites. Mentre ordenava i escrivia els meus records, he après que aquests avantatges no depenen generalment dels mèrits propis, i és probable que jo li degui la meua vellesa feliç a l’avantpassat que accidentalment me va dotar d’unes tals qualitats”. En el cas del llibre que ara estam comentant, igual que com fa 110 anys Edith Wharton al seu “Una mirada atrás” (Ediciones B, Barcelona, 1997), un paradigmàtic i constantment actualitzat Antonio Muñoz Molina, que no convé de deixar-se perdre.
Bartomeu Ribes
