Una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè no la parlen els que sí que la saben. Quants casos hi ha, entre nosaltres, d’ús innecessari d’una llengua que no sigui la nostra? Moltíssims. Qualsevol catalanoparlant amb un mínim de consciència lingüística se n’adona que cada dia hi ha d’altres catalanoparlants que se li adrecen en espanyol. A mi, particularment, em vénen ganes sempre de demanar-los per què ho fan, per veure si així, com a mínim, reflexionen una mica.
Què garanteix la continuïtat de la llengua? Per exemple, que les parelles es parlin en aquesta llengua. Quan trobam parelles de catalanoparlants que es comuniquen en castellà, per exemple, perquè s’hi han conegut, s’hauria d’encendre el llum d’alarma. D’alarma màxima, perquè la no transmissió generacional és la mort.
Continuem la reflexió. La llengua té continuïtat si les parelles, a més de parlar-s’hi, hi parlen als seus fills. Cada dia resulta menys frapant trobar gent que sap català però que no el parla als fills. El fenomen només s’havia produït en els anys més sòrdids del franquisme.
I una llengua té continuïtat si la parles amb tota normalitat, si la comparteixes (també amb els que estan en procés de parlar-la, perquè sempre hem de considerar, entre nosaltres, un no catalanoparlant com una persona en procés d’aprendre la nostra llengua), si la parles amb els fills, si la transmets, si la uses com si fos una llengua plenament normalitzada.
El futur del català depèn, fonamentalment, dels que el parlam. Per damunt de tot. Perquè és la part que podem aportar-hi nosaltres. I que, de moment, cap dictadura ni cap colp d’estat militar, ni cap dicastocràcia no ha aconseguit d’eliminar.
És més important parlar anglès al fills perque a les escoles ja li ensenyen tot en català.