Als que ens agrada observar l’expressió corporal, vàrem xalar d’allò més veient el fiscal Fidel Cadena expressant-se davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Els seus gestos contrastaven poderosament amb els de Gonzalo Boye, que també hi compareixia.
Finalment, el judici contra els representants polítics catalans que varen auspiciar el referèndum del Primer d’Octubre de 2017 arribava a les més altes instàncies de la Justícia europea. I Fidel Cadena i la fiscal Consuelo Madrigal se les havien amb els caps de la primera instància judicial de la Unió.
A Fidel Cadena li donaren deu minuts per defensar les posicions del Tribunal Suprem espanyol en el judici contra els líders catalans. I, volent-ho dir tot, va fer com els mals alumnes, que parlen a tota castanya en comptes de resumir, s’entrebanquen i s’expressen de qualsevol manera. Com que parlava molt ràpid i en espanyol, i calia traduir-lo, el president del Tribunal el va haver d’advertir que anàs més a poc a poc, que amb aquella rapidesa (i amb aquell desordre) no hi havia qui revertís les seues paraules a l’anglès i de l’anglès a d’altres llengües europees. Cadena es va queixar de tenir només deu minuts, amb la qual cosa encara va perdre una mica més temps.
Com contrastava la prepotència de Cadena i de Madrigal quan parlaven al Suprem amb la inseguretat, el nerviosisme i la imprecisió quan se les havien amb el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea! Con contrastava l’expressió no verbal d’aquests fiscals amb la de l’advocat Gonzalo Boye, segur, tranquil, pausat, sense urgències, amb la serenitat de ser a punt de complir amb la seua tasca. Finalment, Cadena només va saber dir que ell trobava que el que digués el Suprem havia d’anar a missa, i que no s’havien de qüestionar els tribunals “nacionals”. Com un Orban qualsevol. Vaja, just el que volien sentir a Luxemburg!
